Sembla que Leonardo Di Caprio s’ha aficionat a pel·lícules que compliquen la vida a l’espectador, thriller psicològic en diuen. Després de la magnífica “Shutter Island” d’Scorsese en la que com espectador et crees una opinió de la situació i et poses al costat del protagonista, acabes tenint dubtes de si el que veus és la realitzat o la ficció del protagonista, i per tant si la teva posició és encertada o errada.
Ara, Origen, repeteix un argument amb moltes similituds a “Shutter Island”, mai no saps ben be què és realitat i què és somni, i obliga a l’espectador que veu la pel·lícula des del principi (qui arribi cinc minuts tard, probablement no entendrà rés) a mantenir la tensió d’ubicar-se en els diferents nivells dels somnis dels protagonistes, però també a destriar el que és realitat del que no ho és. És una pel·lícula d’aquelles que exigeixen la màxima atenció per part de l’espectador, que no et pots distreure ni un segon, i tot i això, costa seguir alguna de les escenes.
Sense cap mena de dubte no és una pel·lícula d’aquelles per passar l’estona durant l’estiu com ara “Noche y dia” o “Niños grandes”, si no que té una vocació més cinèfila que les anteriors. Sense cap mena de dubta és un film molt recomenable.
