El debat no és la independència

Desvetllat ja que la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, seran el proper 28 de novembre, continua malaltissament un debat entorn a qui i com es declararà la independència de Catalunya.

Molt em temo que el 29 de novembre, altre vegada, tots aquells que es troben immersos en aquest debat es lamentaran d’una baixa participació dels ciutadans a les eleccions, i cercaran culpables a tort i a dret: que si els mitjans de comunicació, que si el desencís de la política, que la llunyania entre polítics i ciutadans, que la desafecció de la política, que la culpa és de “Madrid”. I no. S’equivocaran una vegada més en l’anàlisi, la culpa serà d’aquells que venen fum, i centren el debat en l’espès fum que els impedeix veure més enllà dels nassos.

El que en aquestes eleccions es decidirà no és el model d’Estat que ja està definit a la Constitució i a l’Estatut, si no que el que es decidirà és qui i com governarà Catalunya durant els propers quatre anys: si continuarem finançant escoles franceses, mentre a Catalunya hi ha milers de barracons; si continuarem obrint ambaixadetes inútils arreu del món, o ens preocuparem dels problemes de casa; si continuaran els bloqueigs a determinades infraestructures; si continuarem circulant a 80 Qm/h; si anirem a la Xina a buscar empreses, o farem créixer les de casa nostra; si els comerciants podran rotular com vulguin, o seran sancionats per fer-ho en castellà; i una llarga llista de realitats més que dona la impressió que preocupen ben poc a una part de la classe política (o aspirant), i molt als ciutadans.

Sí, ja sé que per dir que el debat no és la independència, estic parlant de la independència, i m’ho permeto per què a les portes de la Diada, s’intentarà capitalitzar aquesta jornada festiva dels catalans per donar encara més ales al independentisme, i jo vull contraposar aquest sentiment d’arrencar Espanya de Catalunya, amb un altre sentiment que és el de molts catalans entre els que m’incloc: Catalunya, amb les nostres diferències, també som Espanya, amb les nostres també moltes similituds.

Finalment, es preocupant que el principal partit de Catalunya, CiU, que aspira a governar Catalunya, faci seu el joc de la independència i mantingui una posició ambigua en el millors dels casos i decididament a favor en d’altres. La incertesa del marc institucional no genera en absolut confiança en el futur, per què aquest esdevé incert. Jo ho tinc clar: independència? No. Estatut i Constitució, juntament amb un bon Govern, són les eines que faran progressar Catalunya.

Ens enreden com a «xinos»?

Portem set anys sentint com diferents Consellers del tripartit han anat carregant contra la política industrial de portar multinacionals a Catalunya, pels riscos que aquestes indústries comporten, ja que en no trobar-se arrelades al territori, davant el menor símptoma de debilitat de l’economia fugen a altres indrets.

De fet ho hem pogut comprovar durament durant els darrers anys, només unes xifres: el 2003, la indústria aportava el 20’88% del PIB català; el 2009, l’aportació de la indústria al PIB ha estat del 15’77%. Si traslladem aquestes xifres a treballadors, són molt més esfereïdores: l’any 2009 el sector industrial català ocupa 155.000 treballadors menys que a l’any 2003.

Uns senzills gràfics ens permeten una idea més clara d’aquesta evolució:

Ara bé el que sobte és que, de cop i volta la solució al problema ens vindrà de la Xina i s’anuncia amb grans escarafalls que un fabricant de cotxes podria instal·lar-se a Catalunya: tant de bo això sigui així, ho desitgem i ho celebrarem, ara bé aquest no pot ser el parany que ens oculti la realitat.

Certament que una indústria d’aquestes característiques permetria crear forces llocs de treball (ens diuen que uns 3.000), i fins i tot podria donar feina a nombrosos proveïdors locals: els avantatges que presenta Catalunya són una posició geogràfica clau, un port amb capacitat de transport i un sector de la indústria de l’automòbil encara potent. Però no podem competir en salaris, ni en productivitat, ni treballarem com a “xinos” i el que considero més important, el “know how” és i continuarà essent xinès. Precisament ressalto la importància de que el coneixement continuarà essent xinès, per què és en aquest aspecte en el que a Catalunya podríem competir amb altres regions industrials del món, i si no tenim aquesta capacitat, tampoc tindrem la capacitat de retenir una planta que ni produeix, si no que només munta cotxes.

Segona qüestió: reiteradament s’han criticat les polítiques d’ajuts a les multinacionals per establir-se a Catalunya. La memòria és feble, ja se n’han oblidat i ara ofereixen la cessió d’uns terrenys per poder instal·lar aquesta fabrica. Tot plegat em sona una mica a “cuento xino”. No tindrà rés a veure, la proximitat de les eleccions? O és que ens volen enredar com a “xinos”.

Tant me fa, desitjo que aquest projecte es faci realitat i permeti alleugerar la greu situació d’atur que estem patint, ara bé la solució a llarg termini està en ajudar les indústries locals a consolidar-se a través del coneixement i la innovació, a alleugerir la tradicional petita indústria catalana de burocràcies absurdes, a incentivar la també tradicional empreneduria catalana, i sobretot considerant la funció social de la empresa. Aleshores la bona notícia serà que un empresa catalana munta una fàbrica a la Xina, i no a l’inrevés.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/ens_enreden_com_a_xinos.html

Mercé: promoció inexistent.

El passat mes de febrer l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va aprovar els pressupostos municipals pel 2010. El Grup Municipal del Partit Popular hi varem votar en contra, però aquesta vegada vaig intentar defugir de justificar amb números els posicionament, i vaig centrar la intervenció en un aspecte essencial de l’acció de Govern: la promoció econòmica de la ciutat. El motiu és evident, més de 6.000 vilanovins i vilanovines es troben a l’atur sense feina, i el que encara és pitjor, segons els agents socials, empresaris i sindicats, la recuperació econòmica a la nostra ciutat arribarà més tard que a d’altres indrets.

Des d’aquella intervenció que va irritar a més d’un dels regidors del Govern municipal s’han anat succeint declaracions. El portaveu del PSC anunciava el juny passat la necessitat d’un canvi de rumb en promoció econòmica. Doncs no, no és necessari un canvi de rumb en política de promoció econòmica, si no que és necessari implantar una política de promoció econòmica, fonamentalment per què no n’hi ha, doncs per no haver-hi no hi ha ni regidoria de promoció econòmica o semblant.

Per acabar-ho d’adobar el regidor d’ERC durant l’agost acusa al PSC de la manca de política econòmica tot afirmant que al PSC no hi creuen en això. Al marge que la picabaralla entre partits del Govern municipal posa en evidència que cada u va a la seva, també reconeix que efectivament no hi ha hagut promoció econòmica a la nostra ciutat.

El que uns i altres ignoren és que de política de promoció se’n pot fer i se n’ha de fer des de totes les regidories i des de tots els àmbits de la política municipal.

Per exemple, la política fiscal influeix en el creixement econòmic, i si bé la congelació d’impostos el 2010 ha estat saludada pel Partit Popular, l’increment del 4% del 2009 impulsat per CiU (el que s’ha de veure) només va servir per escanyar encara més les maltretes economies familiars i de les petites empreses de la ciutat.

Per exemple, té alguna utilitat que una empresa municipal dedicada a la Promoció Industrial tingui més de 30 naus industrials tancades i barrades per que ni es venen ni es lloguen? Ja fa massa mesos que estem proposem que es posin a disposició de nous emprenedors (que n’hi ha i no tenen cap mena de suport), per tal d’intentar crear nova activitat econòmica.

Per exemple, aixecar la ciutat potes enlaire durant l’estiu serveix per incentivar l’activitat turística? Aquest és un d’aquells temes que haurem de tractar més pausadament, per què ja en comencem a estar tips de que carrers s’aixequin una i altre vegada com a resultat de la seva mala execució, i això que costa diners dels ciutadans hauria de tenir algun responsable.

Il·lustro aquests comentaris amb una fotografia del que deuria ser una de les darreres iniciatives de promoció econòmica de la ciutat: la barca Mercè, que havia de servir per donar a conèixer el litoral vilanoví, amarrada i abandonada al Port, just al bell mig del Passeig Marítim, donant una imatge de deixadesa, la deixadesa del Govern per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

La verdadera historia (o no) del Club Bilderberg.

Tot i que es tracta d’un llibre del 2005, el fet que la edició de 2010 es celebrés a Sitges, em va animar a intentar conèixer en més profunditat aquest club cada vegada menys secret.

Segurament vaig errar en la elecció, ja que si bé hi ha alguna, molt poca, informació interessant en aquest llibre, la major part del mateix es dedica a despotricar i a formular nombroses acusacions contra el “Club” com si d’una màfia del crim organitzat es tractés.

La lectura del mateix s’acaba fent molt pesada per poc rigorosa, atès el cúmul de denúncies i imputacions, moltes de les quals sense cap altra mena de prova que la proximitat de les dates de celebració de les reunions, amb la de determinats fets. L’assassinat de Kennedy, el cas Watergate que va acabar amb la Presidència de Nixon, el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro, o l’execució d’Ali Bhutto són només alguns dels fets imputats al Club.

Probablement no tracta l’assassinat de Benazir Bhutto succeït el desembre de 2007 (després de la primera edició del llibre), i “misteriosament després que el juny del mateix any es celebres la trobada anual del Club a Istambul”. L’afirmació entrecomillada no pretén ser més que un exemple de com l’autor relaciona fets, i n’estableix una correlació causa – efecte.

La obsessió per considerar que l’objectiu del Club és la creació d’un Govern Mundial controlat per Rockefeller amb intencions de controlar la quantitat de ciutadans de la terra, i de controlar-ho absolutament tot, passant per la abolició dels Estats, i de tots els exercits excepte el del propi Govern Mundial a l’estil de les fantasies del Gran Hermano de George Orwell, i la seva obra 1984. L’autor arriba a qualificar aquests objectius com la creació del IV Reich nazi.

Les darreres notícies sobre l’autor en les que ha compartit les seves angoixes amb el ressuscitat líder de la revolució cubana, Fidel Castro, i al que ha mostrat que la única forma de lluitar contra els objectius del Club Bilderberg són afermar els Estats – Nació, com Castro ho ha fet amb Cuba, o Chavez amb Venezuela, ja jo diu absolutament tot.

Per a mi, aquest és un llibre absolutament prescindible, i per tant també ho seran els altres dos d’aquest autor sobre el Club Bilderberg.

The Karate Kid.

Mai no m’han agradat això de les arts marcials, de fet dec ser dels pocs de la meva generació que no deuria veure la primera entrega de Karate Kid, i per tant tampoc la segona, ni la tercera, ni la cuarta. No em pregunteu pels protagonistes d’aquelles pel·lícules per què hauria dit que Bruce Lee o David Carradine, i cap d’aquests noms em surten en les recerques que acabo de fer al google. Per tant de cultura d’arts marcials, rés de rés.

Aquesta però sí que m’ha tocat anar a veure-la: així m’ho van demanar els fills, però tampoc negaré que el trailer em va cridar l’atenció. I m’ha agradat. Permeteu-me però que comenci expressant el dubte i el però: el dubte, per què se’n diu Karate Kid, si el que fan, segons diuen no per què ho hagi reconegut, és Kung Fu?; el però, té algun altre mèrit Jaden Smith que ser el fill del productor anomenat Will Smith?

Dit això, la pel·lícula està bé i reflecteix el valor d’alguns valors que sovint es trobem a faltar, no només en moltes polítiques, si no també en molts indrets: disciplina, tenacitat, actitud. “Si la vida et tomba, et pots aixecar o no” es repeteix vàries vegades, i expressa el positivisme de les coses i la necessitat de superació que ens duu a les persones a assolir èxits personals.

“Guanyar o perdre? És més important guanyar-se el respecte dels demés” és una altre de les expressions emprada i repetida, tot i que al final el que té importància és guanyar, ara bé cal interpretar que la victòria (que per cert es veu a venir des del primer minut de la història) és fruit dels valors i de l’èxit de la seva aplicació.

Finalment, m’ha cridat molt l’atenció una fotografia molt ben cuidada, que sembla fruit d’una campanya turística de la Xina. Es combinen les imatges d’un Beijing comunista de formigó amb imatges del Beijing olímpic, i amb altres espectaculars imatges de la Gran Muralla, i altres indrets tant paradisíacs com inaccessibles.

En definitiva una pel·lícula que entreté, diverteix i imprimeix valors, cosa que no és massa fàcil de trobar a les pantalles.

Sentiments contradictoris.

Sense cap mena de dubte que m’afegeixo a l’alegria de la majoria de ciutadans i ciutadanes per l’alliberament del Roque Pascual i de l’Albert Vilalta, com ho vaig fer (en la intimitat, per què així tocava) per l’Alicia Gàmez el passat mes de març. M’alegro també, per què tot i els riscos i els perills evidents, les ganes de continuar cooperant amb la ciutadania de països precaris continua vigent, i tot i la voluntat d’evitar zones arriscades, continuaran havent-hi riscos; potser fins i tot més que abans.

La cooperació internacional és necessària i imprescinble per molts motius, però això no pot treure que en fem una anàlisi seriosa i freda del que tot això pot comportar. Podem saber, podem reconèixer que una part de la cooperació té destinacions indesitjades, és més, podem arribar a comprendre que, una part de la cooperació serveixi per mantenir i refermar situacions que lluny de servir per treure la ciutadania cooperada de la misèria, serveix per mantenir-la en la misèria. Tot i això, estic absolutament convençut de la bonança i la necessitat de mantenir determinats, molts, àmbits de cooperació internacional.

Ara bé, no puc evitar de pensar que la celebració en la que estem immersos potser ha servit per alguna cosa més que salvar unes vides, molt preuades per nosaltres, però que potser aquesta llibertat servirà per segar altres llibertats; potser aquesta llibertat, servirà per que aquells que són objecte de la nostra cooperació siguin encara menys lliures i per tant més dependents encara de la nostra cooperació.

No puc deixar de pensar que amb l’alliberament de persones de bé, també s’han alliberat persones de mal, i a més se li han posat recursos a les seves mans, i el que és pitjor, se les ha enviat un missatge: vosaltres feu, que nosaltres pagarem per la llibertat dels nostres. La conseqüència és evident: els nostres, els nostres cooperants no estaran segurs enlloc. Els altres, tampoc.

Pensem-hi poc a poc, i segur que també fredament: quin era el muntant de la cooperació? No ho sé. Arribava a valer vuit milions d’euros? Segur que no. Doncs això és el que sembla que han obtingut els que s’aprofiten de la cooperació. Vuit milions d’euros, que segur que no serviran per alleugerar necessitats de ningú, si no que al contrari, serviran per continuar segrestant altres cooperants, per matar-ne uns, per treure’n profit econòmic d’altres. Per continuar alimentant odi racial, i per continuar alimentant necessitats, i desitjos de solidaritat, que només comporten més necessitat de solidaritats.

Ni sí, ni no. Si ho hem de fer, i crec que sí, fem-ho bé i assumim els riscos, els bons i els dolents.

Aquest post també esta publicat a VilanovaDigital. Pots veure’n els comentaris a:

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=28504

Salt.

Versión moderna de “Los niños del Brasil”, pero fuera de tiempo. El Mengele que pretendía crear nuevos pequeños Hitlers de la década de los 70, ha sido sustituido en esta por un Maquiavelo ruso, que a partir de niños, crea infiltrados durmientes en Estados Unidos.

La acción se sitúa durante la guerra fría y la ya clásica amenaza nuclear entre ambos bloques, lo que permite afirmar la extemporaneidad de la película, si bien ahora a quien se amenaza es a los árabes con el objetivo de que se rebelen contra los norteamericanos, como si necesitaran excusas. Probablemente lo que le da una cierta actualidad a la película, es el concepto de agentes durmientes, lo que también termina convirtiéndose en clave en el desarrollo del argumento.

Magnífica la protagonista principal, Angelina Jolie en su papel de rubia agente de la CIA primero, y de morena agente rusa después.

Es una película que no aporta absolutamente nada nuevo, más allá que entretenimiento que era precisamente lo que buscábamos cuando nos acercamos al cine. Des de este punto de visto es absolutamente recomendable.

La maleta sarda

Vaig conèixer d’aquest llibre a través del twitter de l’Ernest Benach que la diada de Sant Jordi, el recomanava en una piulada just quan remenava entre les parades de la Rambla de Vilanova algun llibre que, allunyat dels que gaudeixen de grans publicitats, em cridés l’atenció. En llegir la piulada del President del Parlament, tenia el llibre a la vista, el vaig agafar, en vaig llegir l’argument i li vaig demanar a la Cristina que fos el meu regal de Sant Jordi. No me’n penedeixo, tot i que no tinc per costum seguir les recomanacions del President del Parlament… be a l’hemicicle, sí (a vegades).

Una altre qüestió em va cridar l’atenció: l’acció té lloc principalment a l’illa de Sardenya, lloc que fa molts anys desitjava visitar i que l’any passat, també a l’agost, vaig tenir la oportunitat de conèixer per primera vegada, si bé vaig haver d’abandonar l’illa precipitadament el dia de Santa Maria pel traspàs del pare, cosa que sense cap mena de dubte ha marcat al foc el nom de Sardenya a la meva memòria. Val a dir que la visita completa, continua sent una assignatura pendent.

És una novel·la d’intriga, però no és una novel·la clàssica centrada únicament en la intriga, si no que és un exercici de destresa literària molt interessant. El llibre no es centra només en el seu principal argument, si no que sovint l’autora, Margarida Aritzeta, defugint l’interés del lector, es recrea en pensaments i idealismes dels protagonistes que van molt més enllà de la història que ens conta, i que sovint inviten a la reflexió, i l’agost és un bon mes per reflexionar: aspectes com el maltractament de dones, què fer amb els pares quant són grans, l’experiència amb el càncer són només alguns dels temes col·laterals que aborda amb naturalitat el llibre.

Cal afegir-hi un ús profús de mots molt poc habituals, que permeten al lector enriquir el seu vocabulari català. L’autora es recrea sovint en la descripció i pot emprar ben be quatre planes en aquesta tasca abans d’abordar l’episodi encetat. És en aquest dens exercici descriptiu que el llibre pot fer-se pesat per quan defuig l’argument de la història, però en el que l’aparició de metàfores i eufemismes engalanats amb mots gens corrents acabi fent que el lector es recreï i gaudeixi de la lectura, més enllà de la pròpia història.

Los mercenarios.

El cartell poques vegades sol donar tanta informació sobre la pel·lícula que anuncia com en aquest cas. Sylvester Stallone, Mike Rourke, Bruce Willis, etc… sota la direcció del mateix Stallone, és fàcilment imaginable que és una pel·licula de pim, pam, pum. I certament que no té més, potser es podrien haver currat una mica més l’argument que acaba resultant molt simple, si bé el cert és que segurament l’argument de la pel·lícula és el de menys, ja que predominen les bufetades que és allò veritablement central. Potser la única curiositat és el cameo del Governador de California Arnold Schwarzenegger tot i que no surt al cartell. Absolutament prescindible.

El Palestino

Si ja sé que al darrer comentari sobre un llibre us deia que començava amb “La mano de Fátima” de Falcones, i així ho vaig fer, el vaig començar, com també vaig començar amb “Lluis Companys, la veritat no necessita màrtirs” d’Enric Vila, però ni l’un ni l’altre han tingut l’embranzida necessària com per acabar-los. Un dia d’aquest recomençaré la lectura de “La mano de Fatima”, però les darreres setmanes m’he empassat “El Palestino” d’Antonio Salas.

Vaig conèixer d’aquest llibre mentre esperava al plató de 25TV el torn per a una tertúlia política, la convidada anterior presentava aquest llibre que ja em va cridar l’atenció. Va arribar a les meves mans de forma totalment imprevista com a obsequi immerescut d’una parella de vilanovins a qui vaig tenir el goig de casar a l’Ajuntament, el Miquel i la Vanessa, i als quals agraeixo els coneixements adquirits en aquesta nova lectura.

L’autor de “Diario de un Skin”, i de “El año que trafiqué con mujeres” ens ofereix la seva darrera “aventura – investigació periodística” infiltrat com a activista palestí en organitzacions “revolucionàries”. Després de crear-se metòdicament una falsa identitat com a veneçolà musulmà d’origen palestí, relata les seves aventures amb perilloses amistats, fonamentalment del Moviment Revolucionari Tupac Amaru veneçolà (MRTA), organització revolucionària alienada amb el Govern Chavez.

Són moltes les experiències i les reflexions de l’autor entorn el terrorisme, he escollit per aquest alguna de les que més m’ha impactat, o simplement m’han sorprès.

LA GUERRA ASIMÈTRICA DE VERSTRYNGE

Certament desconeixia les tendències radicals de l’ex Secretari General de l’Aliança Popular dels 80, Jorge Verstrynge, que l’han dut a assessorar el mateix Hugo Chavez, i que fins i tot una publicació seva, sigui el manual de capçalera de l’exèrcit veneçolà.

El concepte de guerra asimètrica que és l’objecte del seu llibre “El Islam revolucionario”, és el concepte que justifica la raó de ser de moltes de les guerrilles sudamericanes, quines tècniques són perfectament assimilables a les practicades a Palestina, Irak o l’Afganistan.

Es parteix de la base de la existència de dos bàndols: els dolents (els imperialistes) i els bons (els revolucionaris), que encara se simplifiquen més en el sentit que qui no és revolucionari, és imperialista per defecte. La “generositat” dels revolucionaris els porta a no desitjar guanyar els imperialistes, si no simplement a que perdin. Així es justifica la guerra asimètrica que no és més que terrorisme. Podria arribar a entendre que s’assimilessin les guerres al terrorisme, però no ho puc fer en relació a que els actes de terrorisme es puguin considerar que formen part d’un concepte més eteri del que seria una guerra.

EM DESCONCERTA LA COMPRENSIÓ

L’autor, tot i mantenir una distància prudent amb els “investigats”, mostra en certs moments, una certa comprensió cap els moviments revolucionaris guerrillers, vaja terroristes. Ara bé, quan es refereix A ETA, que també forma part d’aquest conglomerat d’organitzacions revolucionàries “d’alliberament”, és rotund en la seva crítica, segur que per la seva coneixença més profunda de la situació espanyola i del Païs Basc. Estic convençut que al Perú, a Veneçuela, a Equador, a Nicaragua, a Colòmbia, i a molts d’altres països que pateixen el terrorisme de guerrilles (allò que Verstrynge en diu guerra asimètrica) hi ha probablement les mateixes raons pel seu rebuig que podem trobar a Espanya, per a rebutjar el terrorisme d’ETA.

EL REVISIONISME

L’autor, en les seves indagacions posa al descobert la estreta relació que hi ha entre els revolucionaris antisionistes i els revisionistes de l’holocaust nazi. La celebració d’actes revisionistes de l’holocaust impulsats per governs com el de l’Iràn posen la pell de gallina, només de pensar que encara hi ha qui creu que unes races poden tenir més drets (i parlem d’un dret com el de la vida) que altres.

FORUMS MUNDIALS

Sorpresa causa també conèixer que les organitzacions terroristes celebren congressos mundials. Pensar que aquests fòrums es celebren a llocs com al Líban o a l’Equador, que potser en enganxen lluny no sorprendria massa, però que es celebrin a Suècia sí que és tota una novetat.

CONCLUSIONS

Certament es tracta d’un llibre molt interessant que ajuda a conèixer el què i el com d’organitzacions sobre les que potser s’ha escrit molt, però sovint poc des de les seves pròpies interioritats.

En la investigació, l’autor desmunta força prejudicis. Prejudicis, com ara el que el porta a ell mateix a construir-se una identitat palestina per infiltrar-se en organitzacions terroristes.

En definitiva, un treball que convida molt seriosament a la reflexió, al debat i al diàleg, haurien de ser les armes més eficaces contra les guerres siguin o no, simètriques.