NoNomésLletres

Tot i que es tracta d’un llibre del 2005, el fet que la edició de 2010 es celebrés a Sitges, em va animar a intentar conèixer en més profunditat aquest club cada vegada menys secret.

Segurament vaig errar en la elecció, ja que si bé hi ha alguna, molt poca, informació interessant en aquest llibre, la major part del mateix es dedica a despotricar i a formular nombroses acusacions contra el “Club” com si d’una màfia del crim organitzat es tractés.

La lectura del mateix s’acaba fent molt pesada per poc rigorosa, atès el cúmul de denúncies i imputacions, moltes de les quals sense cap altra mena de prova que la proximitat de les dates de celebració de les reunions, amb la de determinats fets. L’assassinat de Kennedy, el cas Watergate que va acabar amb la Presidència de Nixon, el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro, o l’execució d’Ali Bhutto són només alguns dels fets imputats al Club.

Probablement no tracta l’assassinat de Benazir Bhutto succeït el desembre de 2007 (després de la primera edició del llibre), i “misteriosament després que el juny del mateix any es celebres la trobada anual del Club a Istambul”. L’afirmació entrecomillada no pretén ser més que un exemple de com l’autor relaciona fets, i n’estableix una correlació causa – efecte.

La obsessió per considerar que l’objectiu del Club és la creació d’un Govern Mundial controlat per Rockefeller amb intencions de controlar la quantitat de ciutadans de la terra, i de controlar-ho absolutament tot, passant per la abolició dels Estats, i de tots els exercits excepte el del propi Govern Mundial a l’estil de les fantasies del Gran Hermano de George Orwell, i la seva obra 1984. L’autor arriba a qualificar aquests objectius com la creació del IV Reich nazi.

Les darreres notícies sobre l’autor en les que ha compartit les seves angoixes amb el ressuscitat líder de la revolució cubana, Fidel Castro, i al que ha mostrat que la única forma de lluitar contra els objectius del Club Bilderberg són afermar els Estats – Nació, com Castro ho ha fet amb Cuba, o Chavez amb Venezuela, ja jo diu absolutament tot.

Per a mi, aquest és un llibre absolutament prescindible, i per tant també ho seran els altres dos d’aquest autor sobre el Club Bilderberg.

Vaig conèixer d’aquest llibre a través del twitter de l’Ernest Benach que la diada de Sant Jordi, el recomanava en una piulada just quan remenava entre les parades de la Rambla de Vilanova algun llibre que, allunyat dels que gaudeixen de grans publicitats, em cridés l’atenció. En llegir la piulada del President del Parlament, tenia el llibre a la vista, el vaig agafar, en vaig llegir l’argument i li vaig demanar a la Cristina que fos el meu regal de Sant Jordi. No me’n penedeixo, tot i que no tinc per costum seguir les recomanacions del President del Parlament… be a l’hemicicle, sí (a vegades).

Una altre qüestió em va cridar l’atenció: l’acció té lloc principalment a l’illa de Sardenya, lloc que fa molts anys desitjava visitar i que l’any passat, també a l’agost, vaig tenir la oportunitat de conèixer per primera vegada, si bé vaig haver d’abandonar l’illa precipitadament el dia de Santa Maria pel traspàs del pare, cosa que sense cap mena de dubte ha marcat al foc el nom de Sardenya a la meva memòria. Val a dir que la visita completa, continua sent una assignatura pendent.

És una novel·la d’intriga, però no és una novel·la clàssica centrada únicament en la intriga, si no que és un exercici de destresa literària molt interessant. El llibre no es centra només en el seu principal argument, si no que sovint l’autora, Margarida Aritzeta, defugint l’interés del lector, es recrea en pensaments i idealismes dels protagonistes que van molt més enllà de la història que ens conta, i que sovint inviten a la reflexió, i l’agost és un bon mes per reflexionar: aspectes com el maltractament de dones, què fer amb els pares quant són grans, l’experiència amb el càncer són només alguns dels temes col·laterals que aborda amb naturalitat el llibre.

Cal afegir-hi un ús profús de mots molt poc habituals, que permeten al lector enriquir el seu vocabulari català. L’autora es recrea sovint en la descripció i pot emprar ben be quatre planes en aquesta tasca abans d’abordar l’episodi encetat. És en aquest dens exercici descriptiu que el llibre pot fer-se pesat per quan defuig l’argument de la història, però en el que l’aparició de metàfores i eufemismes engalanats amb mots gens corrents acabi fent que el lector es recreï i gaudeixi de la lectura, més enllà de la pròpia història.

Si ja sé que al darrer comentari sobre un llibre us deia que començava amb “La mano de Fátima” de Falcones, i així ho vaig fer, el vaig començar, com també vaig començar amb “Lluis Companys, la veritat no necessita màrtirs” d’Enric Vila, però ni l’un ni l’altre han tingut l’embranzida necessària com per acabar-los. Un dia d’aquest recomençaré la lectura de “La mano de Fatima”, però les darreres setmanes m’he empassat “El Palestino” d’Antonio Salas.

Vaig conèixer d’aquest llibre mentre esperava al plató de 25TV el torn per a una tertúlia política, la convidada anterior presentava aquest llibre que ja em va cridar l’atenció. Va arribar a les meves mans de forma totalment imprevista com a obsequi immerescut d’una parella de vilanovins a qui vaig tenir el goig de casar a l’Ajuntament, el Miquel i la Vanessa, i als quals agraeixo els coneixements adquirits en aquesta nova lectura.

L’autor de “Diario de un Skin”, i de “El año que trafiqué con mujeres” ens ofereix la seva darrera “aventura – investigació periodística” infiltrat com a activista palestí en organitzacions “revolucionàries”. Després de crear-se metòdicament una falsa identitat com a veneçolà musulmà d’origen palestí, relata les seves aventures amb perilloses amistats, fonamentalment del Moviment Revolucionari Tupac Amaru veneçolà (MRTA), organització revolucionària alienada amb el Govern Chavez.

Són moltes les experiències i les reflexions de l’autor entorn el terrorisme, he escollit per aquest alguna de les que més m’ha impactat, o simplement m’han sorprès.

LA GUERRA ASIMÈTRICA DE VERSTRYNGE

Certament desconeixia les tendències radicals de l’ex Secretari General de l’Aliança Popular dels 80, Jorge Verstrynge, que l’han dut a assessorar el mateix Hugo Chavez, i que fins i tot una publicació seva, sigui el manual de capçalera de l’exèrcit veneçolà.

El concepte de guerra asimètrica que és l’objecte del seu llibre “El Islam revolucionario”, és el concepte que justifica la raó de ser de moltes de les guerrilles sudamericanes, quines tècniques són perfectament assimilables a les practicades a Palestina, Irak o l’Afganistan.

Es parteix de la base de la existència de dos bàndols: els dolents (els imperialistes) i els bons (els revolucionaris), que encara se simplifiquen més en el sentit que qui no és revolucionari, és imperialista per defecte. La “generositat” dels revolucionaris els porta a no desitjar guanyar els imperialistes, si no simplement a que perdin. Així es justifica la guerra asimètrica que no és més que terrorisme. Podria arribar a entendre que s’assimilessin les guerres al terrorisme, però no ho puc fer en relació a que els actes de terrorisme es puguin considerar que formen part d’un concepte més eteri del que seria una guerra.

EM DESCONCERTA LA COMPRENSIÓ

L’autor, tot i mantenir una distància prudent amb els “investigats”, mostra en certs moments, una certa comprensió cap els moviments revolucionaris guerrillers, vaja terroristes. Ara bé, quan es refereix A ETA, que també forma part d’aquest conglomerat d’organitzacions revolucionàries “d’alliberament”, és rotund en la seva crítica, segur que per la seva coneixença més profunda de la situació espanyola i del Païs Basc. Estic convençut que al Perú, a Veneçuela, a Equador, a Nicaragua, a Colòmbia, i a molts d’altres països que pateixen el terrorisme de guerrilles (allò que Verstrynge en diu guerra asimètrica) hi ha probablement les mateixes raons pel seu rebuig que podem trobar a Espanya, per a rebutjar el terrorisme d’ETA.

EL REVISIONISME

L’autor, en les seves indagacions posa al descobert la estreta relació que hi ha entre els revolucionaris antisionistes i els revisionistes de l’holocaust nazi. La celebració d’actes revisionistes de l’holocaust impulsats per governs com el de l’Iràn posen la pell de gallina, només de pensar que encara hi ha qui creu que unes races poden tenir més drets (i parlem d’un dret com el de la vida) que altres.

FORUMS MUNDIALS

Sorpresa causa també conèixer que les organitzacions terroristes celebren congressos mundials. Pensar que aquests fòrums es celebren a llocs com al Líban o a l’Equador, que potser en enganxen lluny no sorprendria massa, però que es celebrin a Suècia sí que és tota una novetat.

CONCLUSIONS

Certament es tracta d’un llibre molt interessant que ajuda a conèixer el què i el com d’organitzacions sobre les que potser s’ha escrit molt, però sovint poc des de les seves pròpies interioritats.

En la investigació, l’autor desmunta força prejudicis. Prejudicis, com ara el que el porta a ell mateix a construir-se una identitat palestina per infiltrar-se en organitzacions terroristes.

En definitiva, un treball que convida molt seriosament a la reflexió, al debat i al diàleg, haurien de ser les armes més eficaces contra les guerres siguin o no, simètriques.