NoNomésLletres

Els aconteixements que van tenir lloc ahir a Barcelona són la enèsima prova de que la nostra societat té algun problema més que la crisi econòmica, i que crec que podem anomenar crisi de valors.

No és casual que a Barcelona i també a d’altres municipis catalans, tot i que probablement amb menys intensitat que a la capital, tinguin lloc cada dos per tres aldarulls que acaben com el rosari de l’aurora. Certament els fets d’ahir deuen ser els més greus de tot un conjunt de fets i circumstàncies. Al costat del problema de fons, estic convençut que la circumstància de què el Secretari General del Departament, i candidat d’Iniciativa per Girona, Joan Boada, abandonés les seves responsabilitats de Govern, per posar-se darrera una pancarta no és més que una anècdota. Això sí una anècdota que posa de relleu quines són les prioritats de la persona en qüestió.

L’ocupació de propietats privades ja sigui ociosa o reivindicativa s’intensifica des de que reben mostres de simpatia per part de la màxima autoritat dels Mossos. I acabar les ocupacions amb disturbis sense merèixer l’atenció dels màxims responsables del Departament d’Interior sembla també estar a l’ordre del dia.

Els fets de Barcelona esgarrifen, però també esgarrifen les xifres: a Catalunya hi ha 55.000 ni-ni-ni (ni estudien, ni treballen, ni ganes de fer-ho), 150.000 joves sense feina, un 30% de fracàs escolar. És una situació explosiva que només necessita una espurna per esclatar com va passar l’any passat amb la ocupació i desallotjament de la Universitat de Barcelona, o com va passar el dia de la vaga general.

Valors com el respecte a la propietat, el respecte als bens comuns, el respecte a l’autoritat, o simplement el respecte, juntament amb d’altres com ara la cultura de l’esforç individual, o simplement la valoració del sistema democràtic, s’han diluït sota conceptes bonistes com ara el tarannà, la comprensió a la transgressió o el dret a no fer rés i viure bé. No tinc cap mena de dubte que aquestes són les conseqüències de la generació logse i d’uns governs febles; febles en valors. O som capaços de corregir  també aquesta crisi immediatament, o les revoltes de les banlieues de Paris seran només una anècdota.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies: http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/crisi_de_valors.html

Dos palabras que sin duda tienen muchos parecidos, pero solo eso ya que en el fondo y hablando de política encierran grandes diferencias. Yo siempre he considerado que el principio de subsidiariedad en el ejercicio de las competencias por parte de las administraciones públicas es lo que permite, o debería permitir, un funcionamiento más eficiente de las mismas, en beneficio de los ciudadanos. No en vano, bajo ese principio se ha ido desarrollando la Unión Europea.

También en el ámbito autonómico creo en ese principio y ese es la base del autogobierno de las comunidades, como también lo debería ser en el caso de los ayuntamientos, aunque en Catalunya los nacionalistas son recelosos de ceder competencias a los entes locales, por que ello debilita el gobierno autonómico (nacional, según ellos) y por lo tanto debilita el poder la autonomía-nación aspirante a estado.

Me permito un paréntesis en la argumentación del artículo, ya que precisamente en el párrafo anterior está la clave de la diferencia entre catalanismo y nacionalismo que otras veces he esgrimido, lamentando que el nacionalismo e incluso el independentismo se han apropiado del término catalanismo, seguramente no para ejercerlo si no simplemente para eliminarlo puesto que por naturaleza son términos contrapuestos.

A lo que iba, ciertamente en el desarrollo de un Estado moderno el traspaso de competencias entre administraciones debe ir en beneficio de los ciudadanos, ello siempre que las competencias sean ejercidas con competencia. ¿Qué ocurre cuando las competencias se ejercen de forma incompetente? Pues que los perjudicados son precisamente aquellos ciudadanos que deberían verse beneficiados por la aplicación del principio de subsidiariedad.

Recientemente, y sin entrar en el fondo de la cuestión, se ha traspasado la gestión de cercanías de RENFE a la Generalitat de Catalunya, con la esperanza de que ello redundara en una mejor gestión del servicio que utilizan miles de ciudadanos para desplazarse, y que ciertamente en los últimos años ha causado innumerables quebraderos de cabeza a los usuarios. Esta última semana, la Generalitat ha ejercido por segunda vez (la primera fue el cambio de la C de cercanías, por la R de rodalies) su competencia en la negociación de los servicios mínimos ante la convocatoria de huelga general del próximo día 29.

Pues bien, el ejercicio de la competencia ha puesto en evidencia, una vez más, la incompetencia del Gobierno de la Generalitat ya que, los catalanes tendremos menos servicios mínimos durante las horas punta que el resto de ciudadanos de España. Y fuera de las horas punta, pues no tendremos ni tan siquiera servicios mínimos, cuando en el resto de España sí los tendrán.

Esta es la diferencia entre competencias y competencia. La prioridad de Catalunya debe ser la competencia del Gobierno, ya que solo así después se podrá justificar ante la ciudadanía la reivindicación de competencias para el Gobierno. Con estos Gobiernos incompetentes, las nuevas competencias solo nos sirven para salir perjudicados, y luego pretenden llamarse catalanistas.

Altrament dit el (d)efecte Zapatero (i II i últim): és que ja em cansa haver de reiterar per segona vegada i en tant poc temps un mateix argument, però dona la impressió que cada vegada més, la data de caducitat dels iogurts és més curta.

Efectivament, fa pocs dies reflexionava sobre les contradiccions del President Zapatero d’aquelles darreres dotze hores; si hagués volgut ser més extens en el temps, hagués estat necessària una enciclopèdia, i no ho dic per la meva capacitat literària, que com podeu comprovar és més aviat escassa. Ara ja, amb una mica de perspectiva històrica, és a dir, unes poques hores més tard, es tornen a evidenciar les contradiccions a nivell institucional. No es tracta de fer un repàs de la histèria del polèmic President, si no simplement recordar que el pregó independentista de les festes de la Mercè no és en absolut casual.

És un desconegut en Joan Margarit? No. Al contrari, és un vell conegut; i consti que això no és per la edat (i ara no és ironia), si no per què les seves radicals intervencions públiques són prou conegudes; oi President Montilla? Sense anar gaire lluny, l’11 de setembre de l’any passat era convidat d’honor a l’acte institucional del Parc de la Ciutadella.

Vaja, que el primer secretari del PSC, i President de la Generalitat, Montilla, i que l’Alcalde de la primera ciutat de Catalunya, Hereu, d’acord que probablement ambdós per poc temps, siguin els que, segons Zapatero hagin de ser la garantia de la convivència entre Catalunya i Espanya, alhora que ambdós conviden com a pregoner el bomber incendiari que és Margarit, defensant la independència des de la poltrona pública, doncs, no és que sorprengui, si no que simplement sembla un episodi més de “La antologia del disparate”. Això sí, “La antologia del disparate” és pot considerar una reflexió seriosa, mentre que els pregons de Margarit sembla més aviat la cançó de l’enfadós. I consti que probablement l’enfadós no sigui Margarit si no Montilla i Hereu.

Ai!, ja em descuidava. Segur que us pregunteu que hi té a veure Labordeta en tot això. És molt senzill, ell va elevar a categoria literària una expressió molt popular que, des de que la va pronunciar a la tribuna del Congrés (adreçada als escons populars, per descomptat) forma part de les cites més prestigioses. Doncs això: “a la mierda!!”.

Després d’un parell d’anys sense que Zapatero s’hagués deixat veure per la festa de la rosa, i també més aviat poc per Catalunya, aquest setembre s’ha decidit, o li han manat, tornar a deixar-se veure per Catalunya, això sí, entre els seus.

Primera reflexió, la presència o no del President del Govern a la campanya socialista catalana, ha estat motiu de polèmica dintre el mateix partit socialista. Primer era el director de campanya que afirmava no comptar amb Zapatero, després l’encara President Montilla imposava la seva opinió.

Aquest debat seria irrellevant de no ser per què denota angoixes en el PSC: la primera és dubtar de si la presència del President Zapatero és positiva o no pels interessos electorals del PSC, i és que la seva credibilitat està sota mínims. Primer defecte. Després parlaré dels iogurts.

La segona és que Montilla considera que la presència de Zapatero a Catalunya pot ajudar-lo a remuntar a les enquestes, ja que després de governar amb ERC, i saber que s’alimenta amb vots del PSOE creu necessari reforçar la espanyolitat del PSC. I aquesta darrera ens porta a la segona reflexió.

Segona reflexió, el President del Govern ha vingut a explicar als seus, que la unió Catalunya Espanya corre perill. Brillant. S’ha aturat a reflexionar qui governa a Catalunya i a Espanya en els darrers set anys? Recorda Zapatero que el PSC de Montilla governa amb ERC? Doncs això, la responsabilitat deu ser dels que tenen el Govern, a no ser que vulgui atribuir a les oposicions l’estranya virtut de comandar el país sense governar. Segon defecte.

Tercera i darrera reflexió, Zapatero afirma que el PSC és el garant de la convivència entre Catalunya i Espanya. Brillant altre vegada. Després d’afirmar que la unió Catalunya Espanya corre perill, sentencia que precisament aquells que l’han posada en perill són el millor remei per la malaltia. Tercer defecte.

Certament que Mas l’ha clavat: les promeses de Zapatero caduquen com els iogurts, i és que a ell, ja li va agafar mal d’estomac després d’empassar-se més d’un dels seus iogurts. Llàstima que quan li han ofert d’altres, ja caducats, també se’ls hagi empassat com les votacions del Congrés que per “responsabilitat” permetran, entre d’altres, congelar les pensions, també als catalans.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies: http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/el_defecte_zapatero.html

Dilluns, al Nueva Economia Forum de Madrid, Alícia Sanchez Camacho donava una conferència en la que exposava els plantejaments del Partit Popular de Catalunya de cara a les properes eleccions autonòmiques. Em va sorprendre una comparació que va fer de l’Artur Mas amb Ibarretxe, segurament per què aquest segon ja ha passat a la història i hem oblidat els continus escacs que va brindar a l’Estat durant el seu mandat, inclòs un referèndum.

Dilluns també, al Ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, varem també tenir oportunitat de veure l’autèntica CiU, no aquella imatge amable i kennedianna de l’Artur Mas a La Noria del Jordi Gonzalez, si no la CiU que pren decisions i vota, encara que sortosament el seu vot no comportés l’aprovació de les propostes a les que va donar suport.

Sovint pensem que la tasca de l’oposició és oposar-se per sistema al criteri de qui governa, i moltes vegades així sembla que s’actua, però tot té un límit i hi ha coses que per més a l’oposició que estiguis cal ser coherent amb els teus propis plantejaments però també amb la teva pròpia projecció, i la sensació és que CiU està fent esforços a marxes forçades per situar-se al nivell d’altres forces polítiques més properes al llindar del sistema.

Certament que cada any, quan faig la declaració sobre la renda i em toca pagar, penso en fer-me insubmís, però compleixo, per què si algun any em toqués cobrar no m’agradaria que l’Estat es pogués declarar també insubmís. També vaig pensar a fer-me insubmís quan a principis d’any em va tocar pagar l’Impost de Successions, però també com sempre i gairebé com tothom, vaig acabar pagant. L’Ajuntament participa dels ingressos de l’Estat, i cada exercici liquida en funció dels ingressos. L’any 2008 la liquidació surt negativa per l’Ajuntament i s’han de tornar calers, evidentment que això no ens agrada, però declarar l’Ajuntament insubmís, a part d’il·legal, és absurd. Per què, i sí qui es declara insubmís fora l’Estat? Doncs per a sorpresa, com a mínim meva, CiU va donar suport a declarar l’Ajuntament insubmís.

D’altra banda CiU també va donar suport a declarar la ciutat moralment exclosa de la Constitució. La proposta no es va aprovar, però ja els va saber greu que no s’aprovés. CiU deu advocar per una democràcia sense dret, més pròpia d’altres règims polítics però no de la mateixa democràcia, ja que dret i democràcia estant sempre vinculats i l’un sense l’altre no poden subsistir enlloc.

Si parléssim d’alguna força política minoritària, no em preocuparia massa aquests posicionaments, però parlem de CiU que aspira a tornar a governar Catalunya molt properament, i suposo que no hi deuen haver renunciat però també deuen aspirar a governar la ciutat. Molt em temo però, que el camí escollit, el de la radicalitat, no sigui el més adequat ni per a Catalunya, ni per a la ciutat, per això té molt de valor una altre afirmació que Alícia Sanchez Camacho va fer al Nueva Economia Forum: l’únic partit capaç d’aturar l’independentisme de CiU és el Partit Popular de Catalunya.

Aquest article ha estat publicat per e-noticies:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/ciu_es_radicalitza.html

Em veig en la necessitat d’escriure aquest post tant aviat com m’he llevat, avui 11 de setembre, per què ja he començat a llegir com alguns, segur que de forma absolutament interessada, tergiversen la història.

Contràriament al que molts diuen, no sé si per què ho creuen o els han enganyat, la guerra de successió, que no de secessió, que ens portà als fets de 1714 no era una guerra entre Catalunya i Espanya, si no que fou una guerra entre els partidaris de Felip V i els de l’Arxiduc Carles per la successió de tro del rei Carles II que morí sense descendència el 1700.

Per tant, primera clau, no es tractava d’una guerra entre monàrquics i republicans, si no entre monàrquics partidaris d’una dinastia i els partidaris d’una altra dinastia.

D’altra banda, Felip V ostentava també drets successoris al Regne de França, que si bé el Rei Lluis XIV, en primera instància es va comprometre a que hi renunciaria després es va desdir, pel que l’arribada al tro d’Espanya de Felip V, podia suposar la unió sota una mateixa direcció dels Regnes d’Espanya i França, i això era vist com una amenaça per països com Holanda, Austria, Anglaterra, Dinamarca, Portugal i Saboia (aquests dos darrers s’incorporen més tard a la aliança anti Felip V) que van declarar la guerra a França i Espanya. Els primers actes bèl·lics van tenir lloc al Nord d’Itàlia, a l’Alsàcia francesa i al Rhin alemany.

Segona clau, la guerra de successió del tro d’Espanya va ser una guerra generada pels diferents interessos dels altres regnes europeus.

La posterior adhesió de Portugal i Saboia a la aliança contra França i Espanya va fer possible que la guerra es traslladés a la península ibèrica després de l’intent fallit de les tropes partidàries de l’Arxiduc Carles d’ocupar Cadis. És a partir d’aquest moment que la guerra per la successió del Regne d’Espanya divideix els espanyols entre els partidaris de Felip i els de l’Arxiduc Carles, el qual s’establí a Barcelona.

La història és la història, i no les historietes que alguns esgrimeixen per justificar algunes actituds.