NoNomésLletres

Aquesta setmana s’han aprovat els pressupostos de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú per l’any 2011. La contenció en la despesa a què es veuen obligades les administracions es veu també reflectit en aquest pressupost, encara que només a mitges.

Una de les absències més important de la política del tripartit a la nostra ciutat ha estat la promoció de l’activitat econòmica a la nostra ciutat, i aquests pressupostos en tornen a ser un exemple: les polítiques de promoció del comerç, de mercats, del turisme de les activitats econòmiques en general disminueix com si això no fora necessari pel creixement econòmic de la ciutat.

La cançó del rondinaire s’ha tornat a veure en aquest debat: és que assumim despeses que no ens corresponen; doncs és cert però algunes ho fan per poder tallar la cinta. Les “magnífiques” inversions del Govern tripartit de la Generalitat a la nostra ciutat han estat un CAP i un IES, que han finançat les malmeses comptes municipals, fins al punt que es deuen més de 10 milions d’euros a proveïdors que es tenien que haver en un termini de 55 dies, i no s’ha pogut fer.

Encara més, en ple debat sobre l’ampliació de l’edat de la jubilació, el nostre Ajuntament continua destinant recursos importants a incentivar jubilacions anticipades. Rés tenim contra aquells treballadors que ho aprofiten, però el cert és que el moment no és el més adequat.

Segurament per primera vegada en molts anys es veu una circumstància i és que aquest any disminuirà l’endeutament, degut això sí, a que el nivell d’endeutament actual és tal que la llei no permet que el nostre Ajuntament pugui demanar més crèdit. Això sí, preveuen demanar una pòlissa de crèdit de gairebé 6 milions d’euros, el que posa en evidència les dificultats de tresoreria que està comportant assumir equipaments que hauria d’haver assumit la Generalitat.

En definitiva un pressupost per anar fent, sense objectius de ciutat, sense lideratge, sense criteris, sense ambicions, sense… diners.

Amb motiu del debat d’investidura del nou President Mas, escrivia l’article “De motor d’Espanya a ròtula del Mediterrani” en el que em cridava l’atenció que l’aleshores presidenciable girava l’esquena a Espanya, per mirar la Mediterrània. Apuntava que no em semblava encertada l’expressió per la inestabilitat de la ribera sud, tot i que la Mediterrània pot oferir magnífiques oportunitats.

Rés feia pensar en aquell moment, que poques setmanes després el tradicional conflicte mediterrani de les darreres dècades, el d’Israel i Palestina, quedés en un segon terme, apartat per l’esgotament ciutadà amb algunes dictadures com ara Tunísia i Egipte. Altres països de la zona com Algèria, Líbia, Síria o Jordània podrien seguir el camí emprés per les revoltes ciutadanes de les dues primeres.

Veurem en primer lloc si el resultat d’aquestes revoltes són processos democràtics, i després, si aquests processos duen al poder partits religiosos radicals i encara més, si tot això es tradueix en sistemes polítics estables. Sense cap mena de dubte, aquestes darreres són les principals preocupacions de molts països europeus, i també dels Estats Units. Sense anar gaire lluny Algèria, Egipte i Líbia subministren més del 40% del gas que consumim a Espanya i al nord d’Europa ja saben què significa que algú tanqui l’aixeta del gas.

Sense cap mena de dubte que aquestes revoltes ciutadanes formaran part de la història probablement pels canvis de règim polític que implicaran, segur què per que han tingut el seu origen en la societat de la informació i en les eines 2.0, que han permès que la informació flueixi sense que els vells dictadors se n’adonessin gaire. Però aquesta ara no és la qüestió.

La qüestió és que ratifico encara més que les oportunitats que pot oferir la Mediterrània per crear nous desenvolupaments no travessen el millor moment, i són encara més font d’inestabilitat, d’inseguretat i d’incertesa, pel que ara més que mai no hem de donar l’esquena a Espanya, ni a Europa. Mas hauria de canviar de registre.

 

Escoltat el candidat a la Presidència de la Generalitat i escoltats els més rellevants dels portaveus parlamentaris, crec que Artur Mas ha fet un discurs en el que més que no agradar ningú, el què ha intentat era no desagradar ningú, probablement, més aviat pensant en hipotètiques abstencions en la segona volta, que no pas en vots favorables en la primera.

Tot l’arc parlamentari, segurament haurà trobat raons per no votar favorablement, però també hem trobat gestos. Gestos que segur que a uns disgustem, i a altres agraden, o l’inrevés: no ha parlat de concert econòmic, però ha parlat de pacte fiscal; no ha parlat de referèndum d’independència, però ha parlat de modificar la llei de consultes populars, per evitar l’ara necessària autorització de l’Estat; ha parlat de complir la sentència del tribunal Constitucional, però també ha parlat de què Catalunya ha de seguir un nou camí diferent d’Espanya, concretament el de la transició nacional ha dit (!!??).

El discurs del presidenciable ha assenyalat vuit línies estratègiques. Si només n’hagués assenyalat set, molt probablement seria investit President a la primera votació. Poca concreció, molta ambigüitat, no trepitjar ulls de poll, sembla haver estat la màxima del candidat. Ha dit això? O ha dit el contrari? ens preguntàvem no pocs Diputats entre el saló rosa i el saló gris. Ningú sap que ha dit! Millor, ningú sap què ha volgut dir!.

Ara bé, el vuitè eix estratègic ha estat clarificador i dintre el mateix, m’ha cridat l’atenció la definició de Catalunya com a “ròtula dels països riberencs del Nord i del Sud del Mediterrani”. Revelador, molt revelador és aquest nou paper de la Catalunya que pretén el Sr. Mas. Hem d’abandonar el paper de motor d’Espanya? Hem d’abandonar l’ambiciós paper de regió referent d’entre les regions europees?  Cal veure en aquesta nova orientació que la inestabilitat d’alguns països del Mediterrani són l’horitzó del presidenciable?  Em disculparan, però no és aquest l’horitzó que desitjo per Catalunya, per què la incertesa del Mediterrani, sobre tot del Sud, no pot continuar estant a l’agenda dels polítics catalans.

Els catalans volem estabilitat, els catalans volem un futur clar i nítid per les properes generacions i no volem les incerteses de determinades polítiques, ni de determinats països mediterranis, ni per al nostre futur com a territori, ni com a societat. Els catalans volem seguretat en el futur, i avui el candidat Mas, no ens l’ha ofert.

Aquest article, ha estat publicat a www.e-noticies.cat:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/de_motor_despanya_a_rotula_del_mediterrani.html

Potser el fet de fer públic el patrimoni dels candidats en una campanya vols ser un exercici de transparència. Així alguns mitjans “afins a la causa” han seguit el joc i han lloat aquesta actitud, i han convidat, més falsament que no sincerament, a altres candidats a seguir el mateix exemple.

 

A mi, la veritat, el patrimoni de Joan Herrera, m’interessa proporcionalment tant com les possibilitats que té d’arribar a governar, és a dir, gens. Ara bé posats a exercir la transparència, potser sí que m’agradaria conèixer, no el patrimoni, si no el diferencial de patrimoni entre el 2003 i el 2007, per exemple, de Joan Saura.

 

En primer lloc, la dada que resulta rellevant no és el patrimoni en un moment donat, que no és indicatiu de rés, en canvi sí resulta rellevant el diferencial del patrimoni entre el moment inicial i el moment final de l’exercici d’una responsabilitat pública. Per exemple Joan Herrera podria haver fet públic el seu patrimoni abans de ser diputat al Congrés, i així ara podríem valorar si s’ha enriquit o no; però no, no ha estat aquest el cas. Però també la veritat, és rellevant que Joan Herrera hagi guanyat més o menys exercint de diputat al Congrés? Tampoc em consta que se l’hagi vist massa en bicicleta per Madrid.

 

D’acord amb l’anterior, que un candidat faci públic el seu patrimoni no serà significatiu de transparència, fins que no ho torni a fer quan abandoni les seves responsabilitats, en conseqüència si el missatge que volen enviar és que hi ha qui no s’enriqueix amb la política, haurien de fer públics el diferencial del patrimoni dels nombrosos càrrecs que han tingut al Govern des de 2003, fins ara, i posats a ser transparents, podrien començar pel Joan Saura.

 

I no acaba aquí el meu interès: seria interessant veure quin és el futur (i també el passat) professional de tots aquests càrrecs; bé ja posats, a veure a quines altres administracions, ni que sigui a ajuntaments de “tercera” o a empreses públiques “locals” s’acaben resituant, això sí, amb sous de primera. Fem encara un altre exercici: analitzem l’historial professional de tants i tants càrrecs del partit del Joan Herrera, que no es caracteritzen precisament per provenir de cap mena de trajectòria professional, més enllà de la de la fidelitat política al seu partit.

 

Pobres, pobres, no sé si seran, ara bé tontos, segur que no.

Fa anys, molts anys que a la nostra ciutat hi ha un debat etern sobre si cal orientar la nostra economia cap al sector turístic, o mantenir i impulsar la tradició industrial que al llarg de tants anys ha caracteritzat Vilanova i la Geltrú. Si haguéssim de cercar un moment clau en el que es comença a encetar aquest debat, potser ens hauríem de remuntar a la desaparició de la fàbrica de la Rambla, que deixava pas a una significativa obertura al mar de la ciutat.

No tinc cap mena de dubte de què és necessari i oportú mantenir el teixit industrial que existeix, pot ser són reminiscències d’un passat industrial molt intens, però una part important del ja escàs teixit industrial vilanoví està adaptat al segle XXI amb fàbriques modernes, processos i productes innovadors, i això és garantia de permanència en el temps. Per tant en el nostre cas, no crec que hi hagi activitats econòmiques excloents les unes de les altres, i que la tradició industrial de la nostra ciutat ha de continuar present i compartint un lloc important amb altres sectors.

La economia local en els darrers 30 anys s’ha diversificat força, però també crec molt sincerament que ens hem perdut en el debat, i no s’ha actuat per aprofitar les oportunitats que tenim al davant, i estic convençut que el sector turístic n’és una de prou evident.

Platges magnífiques en magnífics entorns, encara que algun hauria de millorar; un port amb tots els ingredients necessaris: activitats nàutiques (algú recorda encara allò de l’estació nàutica?), activitat pesquera i comercial; una potent xarxa cultural entorn al segle XIX, Biblioteca Museu Balaguer, Can Papiol, un Museu del Ferrocarril únic, i encara que amb assignatures pendents com un Museu del Mar potent, o un Museu de Curiositats Marineres, o un Museu de la Dansa; espais naturals propers i a l’abast al Garraf i Olèrdola; una oferta gastronòmica diferenciada com els productes que el mar ofereix; festes importants, un Carnaval diferent, una Festa Major potent; activitats musicals de renom,… D’actius en tenim, només cal posar-los en valor, i que generin sinergies que permetin oferir noves oportunitats.

Probablement mai ens hem cregut, i per això potser tampoc mai hi ha hagut massa interès en que la nostra ciutat tingui noves infraestructures hoteleres i turístiques. Segurament la proximitat d’un turisme de massa espanta, per això és necessària l’habilitat per aprofitar les oportunitats amb la cura necessària. Però per aprofitar les oportunitats primer és necessari creure-hi, després convèncer altres per que hi creguin i al final impulsar noves inversions, que generin riquesa, sí riquesa que beneficiï a la ciutat.

L’actitud que hi ha hagut al llarg dels anys ha estat la de posar traves i traves a inversions que permetrien aprofitar oportunitats i fer créixer aquest sector. Mentre els cicles econòmics són creixents, pot ser no se li dona importància, però quan els cicles són recessius i la manca de treball es converteix en un problema social de primer ordre és quan ens lamentem de no haver aprofitat les oportunitats que tenim al davant.

No es tracta ni molt menys de reconvertir la nostra ciutat en una ciutat desconeguda, si no simplement es tracta de que mantenint el nostre propi caràcter i les nostres pròpies característiques siguin capaços de treure un rendiment econòmic sí, però social també dels nostres actius. La oportunitat la tenim al davant, només cal aprofitar-la.

En molts d’altres articles he criticat que la classe política massa sovint ens lluïm fent promeses que després no es poden complir. Les responsabilitats dels actors polítics són però, diferents, encara que això no ens pot eximir a tots, de fer un exercici de responsabilitat en les promeses.

En aquest àmbit podem citar moltes promeses pel que fa a un canvi de les relacions entre Catalunya i Espanya: que si federalisme, que si independència, que si concert econòmic, bla, bla… El que no diuen és que potser són projectes a molt llarg termini que depenen, millor dir que no depenent del Govern de la Generalitat, si no que van molt més enllà. I al final el que les promeses provocant són expectatives incomplertes que esdevenen frustració i potser fins i tot, desafecció.

Però no, no em refereixo ara als clàssics temes identitaris que de forma recurrent sorgeixen sense solucions durant les campanyes electorals, si no que em refereixo ara a temes molt més sensibles i que afecten a molts ciutadans. De la dependència i del compliment dels compromisos contrets i incomplerts, n’hi ha per desgràcia per omplir cabassos de decepcions.

Precisament, per què s’han generat ja moltes expectatives en aquest àmbit i també moltes frustracions, convé ser realista i no etzibar aquesta qüestió com una qüestió identitaria més, ni que hi hagi eleccions a la vista.

Doncs bé, ho acaba de fer la Consellera Capdevila, anunciant a bombo i plateret que a Catalunya totes les persones amb dependència podran tenir un assistent personal. Magnífic dirà l’ingenu ciutadà que sabent de les dificultats físiques i psicològiques que comporta la cura d’un familiar amb dependència. Però compte, cal acabar de sentir la Consellera tot dient “ara només falta que l’Estat ens pagui per fer-ho”: toma ya!!!

Més càrrega de profunditat impossible. La Consellera anuncia coses que ni haurà de pagar ella, per què ja no governarà; que s’ho trobarà qui governi; i que a més, si els ciutadans no perceben aquest benefici, la culpa serà de tothom menys de la pròpia Consellera que aixeca expectatives que sap perfectament que a curt termini no es podran acomplir.

Bé si de passada serveix per carregar contra l’Estat, en la seva eterna conspiració anticatalana, estarem fent pàtria: “que dolents són aquests de Madrid que no ens paguen les nostres promeses!!”

Promesa que arriba ara, precisament quan la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya està més en entredit que mai, arriba aquesta nova notícia que té molt de voluntariós, però molt poc de realista, i menys de sensibilitat.

Això sí, us garanteixo que el 29N tots plegats en preguntarem, mirant-nos els uns als altres amb ulls culpables però evasius el perquè de la desafecció. I sí convé es (nosaltres no ho farem) gastaran uns calerons en fer algun estudi, que digui que la culpa no és nostre, si no de … “Madrid”.