NoNomésLletres

Darrer dia de campanya, enrere queden setmanes i setmanes de treball, de reunions, de discussions, d’opinions, d’esforç. Destacable des de dimarts: la impressionant repercussió mediàtica de la cita de Rajoy de la sanció a l’establiment de Manel Nevot; el míting de dimecres amb un pavelló, el de l’Hospitalet Nord, ple a vessar; les estrelles del míting, Rodrigo Rato, Manel Nevot i la nena de Rajoy; dijous, assisteixo a un debat a 8tv al programa del Jordi Gonzalez, amb la Montse Nebrera i el Miquel Gimenez; avui tertúlia al Canal Blau, i les segones repercussions a l’establiment del Manel Nevot, els brètols de sempre, ja li han pintat els vidres i l’empit de l’entrada a l’establiment (foto). 

Però el més gruixut, ha arribat a les 13:30: ETA entre en campanya i assassina un exregidor socialista a Mondragón. ETA necessita protagonisme, sempre necessita protagonisme, sempre necessita condicionar la política espanyola. Si no ho fes així, no tindria raó de ser. Tant de bo no tingués raó de ser, pel simple motiu que les accions no tinguessin absolutament cap mena de transcendència. Tant de bo, en la època de les tecnologies de la informació i de la comunicació, les accions de ETA, del terrorisme en general, no tinguessin cap mena de transcendència.  

No és així, no pot ser així: a la societat moderna la informació és vital, i la informació ens condiciona. No pot ser d’altra manera: saber és poder. De qualsevol manera, altres serien les circumstàncies, si el missatge que haguessin rebut els terroristes fora el de, esteu condemnats al fracàs més estrepitós. Però no ha estat així, se’ls ha donat esperances d’aconseguir els objectius polítics que desitgen, i persisteixen amb macabra tossuderia en l’intent de trencar la convivència al nostre país. Doncs han de saber que la violència no té lloc a la nostra societat. Sense matisos.

Ahir a la nit, va tenir lloc el segon debat entre Rajoy i Zapatero. La experiència de la setmana anterior ha servit per a perfeccionar missatges, i corregir la imatge. Els mitjans no diuen que hi hagi hagut un guanyador clar, més enllà que cada un ha donat per guanyador el que representa la seva respectiva tendència. Jo crec que una altra vegada Rajoy ha estat més convincent que Zapatero, però es clar, que ho digui jo, no té cap mèrit.

La novetat del debat, i notícia a la majoria de mitjans, ha estat la interpel·lació de Rajoy a Zapatero, sobre una sanció de la Generalitat de Catalunya per un rètol en castellà en l’establiment d’un empresari vilanoví, simpatitzant del PP. N’era conscient, sabia que Rajoy duia entre tota la paperassa aquella sanció, li havíem fet arribar, i el cap de setmana, el Manel Nevot, ens havia autoritzat a usar-ho si ho consideràvem necessari.

No sé si a hores d’ara se n’haurà empenedit: a partir de que s’acabés el debat, va començar a rebre trucades de mitjans de comunicació, i la veritat és que m’he despertat sentint-lo en directe a RAC1 (per cert Jordi Basté, el Sr. Nevot no és anticatalà per que hagi denunciat que l’han sancionat per tenir el rètol en castellà, en tot cas, és valent per denunciar el que és una injustícia). Tot el dia ha estat rebent televisions, ràdios i periodistes, ha estat la estrella per un trist motiu, del dia i dels mitjans.

Aquest matí, la nostra candidata la Dolors Nadal, junt amb el President Daniel Sirera han fet roda de premsa a l’aeroport. He patit. El lloc que varem triar, era arriscat i a primera hora del matí he anat a l’aeroport per intentar trobar una alternativa. Cap alternativa m’ha convençut. A més, al risc del soroll dels avions aterrant per damunt els nostres caps, calia afegir-li el fort vent que bufava, i una sensible baixada de la temperatura, que amb el vent es deixava sentir al cos. Finalment, la roda de premsa ha sortit bé, no sé si demà en patirem les conseqüències en forma de refredats. Ja us ho explicaré.

Per cert, Francesca, gracias por las fotos.

Divendres, es va produir el debat a cinc, entre els candidats de Barcelona al Congrés. En aquesta ocasió he tingut la oportunitat de veure’l d’una forma una mica diferent a com ho he fet habitualment. Es podria dir, que el vaig poder veure en directe al camp, com si d’un partit de futbol es tractés.

No és que estigués al plató, si no que estàvem en uns camerinos que TV3 ens havien preparat als equips dels diferents candidats per anar seguint el debat. Tots, en cinc habitacles adjacents només separats per unes mampares de vidre, amb uns entrepans i unes begudes per anar matant el cuc.

L’ambient, doncs això, semblant al d’un partit de futbol, quan el teu candidat acaba una intervenció brillant, o li clava una puya al seu principal rival: crits i aplaudiments. Quan el debat va cap a aquell territori que havies previst i pel que havies preparat una resposta contundent: ay, ay, … ara, ja veuràs la que t’espera.

La realitat és que va ser un debat un tant atípic: al candidat de CiU se’l notava molt tocat, i la preocupació era evident en el seu equip, per cert que de la C, no hi vaig veure ningú; la nostra candidata, amb un fil de veu que evidència el gran esforç que està realitzant, i … i el moderador, el Josep Cuní, que no desaprofitava la oportunitat per esdevenir la estrella de l’espectacle.

Com a anècdota, us puc explicar que els diferents partits, no varem necessitar la mediació de ningú de TV3, per a repartir-nos l’espai a les escales exteriors d’emergència, durant la publicitat, per a fer una cigarreta.

Perplexitat, és la paraula adequada que defineix l’estat en el que ens quedat aquells que coneixem una mica al respecte de les polítiques de l’aigua a Catalunya. Resulta incomprensible, encara que políticament segur que té una justificació que no entén ningú, com en plena sequera, i davant mesures excepcionals, com la dels “barcos botijos” (batejats així pel polèmic i poc comprés Xavi Garcia Albiol) ens trobem, com per sorpresa, amb l’anunci de fuites d’aigua en un tram concret de fins a només 11 milions de litres diaris. Repeteixo, 11 milions de litres diaris. 

La indignació arriba a nivells suprems, quan sabem que l’administració hidràulica de Catalunya, coneixia ja aquesta circumstància des de feia 3 anys, i no ha estat fins aquesta setmana, que s’ha fet llum sobre el pastel, que s’han començat a adoptar mesures excepcionals per tal d’intentar recuperar, que no reparar les fuites, part de l’aigua malbaratada. 650.000 dosificadors d’aigua, es van repartir fa unes poques setmanes entre els ciutadans, per què, en nom de la nova cultura de l’aigua, els catalans estalviem aigua. Doncs n’hi ha per engegar-los a “dida”, i per retornar-els-hi els dosificadors. 

Som conscients, que aquells que per particularitats pròpies de cada municipi, tenen aforaments en lloc de comptadors, de què els serveix el seu estalvi d’aigua? Som conscients, que aquells que tenint comptador, paguen un mínim d’aigua encara que no la consumeixin (o l’estalviïn), de que els serveix el seu estalvi d’aigua? Aquesta és la nova cultura de l’aigua? La de la insolidaritat territorial? La dels “barcos botijos”? La de les fuites? La de, apretat tu el cinturó, que jo vaig tirant de veta? 

Doncs, que es posin la nova cultura de l’aigua on els hi càpiga, però mentrestant, si us plau, els incompetents que pleguin.

La imatge que il·lustra aquest post, és una obra fotogràfica de Javier Sardà. Aquesta obra forma part de l’exposició HDOSO, que us recomano. Clique-ho la imatge per més informació.

S’acostuma a dir, que les campanyes electorals suposen un dispendi important de recursos, que no té proporcionalitat amb els resultats que s’obtenen. Es a dir, es gasten molts diners, efectivament masses, pel volum de vots que s’acaben decidint durant aquest període, i és cert.

Ara bé, tenim al davant un clar exemple del per què serveixen les campanyes electorals, atès que la situació que reflecteixen les enquestes és d’empat tècnic (es a dir la diferència de vot estimat entre els dos principals partits, és inferior al marge d’error de la pròpia enquesta). Davant aquesta situació, els vots que es decideixen en els darrers dies poden resultar decisius per decantar la balança cap un costat o cap a l’altre.

Aquí rau també la importància dels debats “cara a cara” entre els dos únics possibles Presidents, i és que un mal debat pot també acabar sent decisiu. No passem per alt, que el debat del dilluns, va ser seguit per tretze milions d’espanyols: uns per veure com el seu candidat preferit respon a les seves expectatives, altres però, per informar-se i prendre una decisió. A Espanya, en tenim un exemple, el de l’any 93, on el doble debat entre Felipe Gonzalez i José Mª Aznar, va ser decisiu a favor del primer, gràcies a la victòria en el segon debat, ja que el primer va ser guanyat per José Mª Aznar.

Respecte del debat del dilluns, he de dir, que considero que la victòria argumental va ser aclaparadora de Mariano Rajoy, mentre que reconec que la posada en escena, va ser fluixa, i que això fa que el balanç global potser estigui més igualat. En qualsevol cas, aquesta lectura lliga perfectament, amb la imatge de façana sense continguts del candidat socialista.

Finalment, serà interessant veure i analitzar el segon debat, on, de ben segur els respectius equips hauran analitzat tots els detalls d’aquest primer, per intentar guanyar el segon i possiblement, encara que no necessariament, el definitiu.

Si bé mai m’havia preocupat, més enllà de l’anècdota, la situació política a la illa de Cuba, que d’altra banda és ben senzilla (mana el Comandante i punt), des que vaig tenir la oportunitat de visitar-la amb motiu de l’agermanament de Vilanova amb Matanzas, em preocupa tot allò que allà hi succeeix, per què té quelcom que no deixa indiferent: no sé si és el clima, l’amabilitat de la gent (fins i tot els del Partido, amb els seus recels inclosos), la música, la decadent arquitectura o el temps que no passa, però Cuba, especialment La Havana, és d’aquells llocs que enamoren, i que ningú li busqui interpretacions més enllà.

Doncs aquest diumenge, Cuba ha perdut la oportunitat d’iniciar una transició a la recerca d’un major benestar dels seus ciutadans, a la recerca de majors cotes de llibertat, a la recerca d’un major grau d’obertura a l’exterior, a la recerca d’una modernitat, que els permetés millores econòmiques i socials.

Possibilitats en tenen i moltes, altra cosa és que els engranatges de la Revolución, vulguin tenir un mínim de disponibilitat per que això succeeixi. Cal tenir present també, que els principis totalitaris que inspiren la Revolución, són els mateixos que inspiren règims com els “bolivarianos” de Venezuela o Bolívia, i el paper de liderat, fins i tot de relleu generacional, que representa l’Hugo Chávez a la zona, és el garant del manteniment del sistema. La decisió de que el relleu al Comandante Fidel, sigui el germà Raul, no és cap sorpresa, és el més fidel a Fidel, i al que ell representa. S’esvaeix, al menys en uns pocs anys, cap esperança de canvis.

La foto que adjunto, va ser presa durant el viatge al despatx de l’Alcalde de Matanzas, i m’acompanyen dos regidors de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.