Després de 15 dies que els “indignats” estan ocupant, o potser hauria de dir okupant, places i places d’arreu de Catalunya hauríem de començar a pensar que potser els indignats de veritat no són els que estan a les places, i els que allà estan són una altra cosa absolutament diferent, que, això si que ho tenen s’apunten a qualsevol manifestació en contra de … del que sigui.
Potser els indignats de veritat són tots aquells que volen treballar i no troben feina, i que no estan a les places.
Potser els indignats de veritat són tots aquells que han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca, i que no estan a les places.
Potser els indignats són els joves estudiants o llicenciats que no troben la feina que voldrien per a realitzar-se com a persones.
Potser els indignats ja son tots aquells que des dels seus establiments comercials han de continuar aguantant els “indignats acampats”.
Potser els indignats de veritat, són fins i tot, els nens i nenes que cada cap de setmana juguen a les places i ara no ho poden fer per que hi ha altres “indignats”.
Tot i que no entenc les reivindicacions d’aquesta “democràcia real” que sembla que demanen, i no les entenc per que no sé si les assemblees encara les han acordat o no, segur que hi ha motius per estar indignat, però tinc la rabiosa sensació que els indignats de veritat no estan a les places.
Democràcia real és aquell exercici que vam poder exercir el dia 22, i podrem continuar exercint a les properes eleccions.
Democràcia real és poder votar una força política i si ho fan malament a les properes eleccions votar-ne una altre.
Democràcia real és que si un guanya les eleccions per què el poble l’ha votat majoritàriament pugui governar.
Democràcia real és aquella a la que només participa el 55% de la població a Catalunya, el 66% a Espanya (potser algun dia ens haurem de preguntar el perquè d’aquesta diferència tant abismal), davant les probablement molt multitudinàries assemblees d’”indignats”.
Això no vol dir que sigui imprescindible “netejar” les places d’”indignats”, potser ens hauríem de plantejar participar massivament a les assemblees per acabar amb tot això, després de tot sempre és una opció, a no ser clar, que per poder-hi votar calgui acreditar un mínim currículum d’acampada i/o de dilatada experiència de protesta social.
Aquest article ha estat publicat a e-noticies.
Santi, potser la diferència entre el 55% i el 66% de la població que ha votat a les últimes eleccions s’explica perqué hi ha percentatge de la població que no se sent representat per cap partit. Com comentava «l’Indignat i molt» unes ratlles més amunt hi ha partits que clarament no tenen cap coneixement del que vol i necessita la clientel·la; partits que no escolten el que la societat decideix en asamblea (en conjunt, lliure i democràticament).
Aquesta és una situació trista.
Podem no estar d’acord amb els indignats anarko-okupa-places que aparquen la moto al costat de la tenda de campanya i que tenen el gos deambulant per la plaça de la Vila deixant regalets entre les taules de la carpeta. Però, una pregunta els que ús dediqueu a la política no ús heu plantejat mai que si l’abstenció es tan alta es perquè no representeu els interessos de la majoria dels catalans? No ús heu plantejat mai que si només ús dediqueu a mantenir contenta la vostre parròquia difamant i prometent és impossible que arribeu a motivar una societat desesperada i avorrida dels seus mandataris? No ús n’adoneu que si un dia algú honest, honrat i amb carisma es posa en política ús fotrà la feina? Ús donaré una idea, podríeu dedicar-vos a treballar pels vostres clients com fem la resta de la gent i deixar de representar partits estúpids amb idees carques que potser si que arriben a quallar entre la societat bipartidista espanyola, però que aquí, no colen.
Estic molt d’acord amb el que dius. Precisament un dels motius pels quals no he volgut desvincular-me de l’empresa que ja fa dinou vaig crear junt amb altres socis, és per continuar treballant pels clients, i conèixer de primera mà el que pateixen, i patir-ho com ells. Per més que diguin, per a mí la política només és una etapa de la meva vida, i no pretenc viure’n, només aportar-hi una part del que la societat m’ha donat a mi.