NoNomésLletres

¿Es tan fácil cambiar la Constitución como los nacionalistas exigen?

En el debate sobre el referéndum de independencia o de autodeterminación de Catalunya es frecuente oír voces, presuntamente autorizadas, o que al menos presumen de autorizadas, recurrir a una expresión simplista como: «pues si la Constitución no lo permite, que se cambie la Constitución» para a continuación sentenciar «en 2011, PP y PSOE se pusieron de acuerdo para introducir la obligación de la estabilidad presupuestaria en el artículo 135 en una reforma exprés». ¿Realmente es así de fácil?

Siendo ciertas ambas afirmaciones por separado, no pueden utilizarse conjuntamente para demostrar que la modificación de la Constitución para permitir, más que un referéndum de autodeterminación, la implementación de un resultado positivo que afectaría a los principios constitucionales, es cosa de pim pam.

Efectivamente, en España, a diferencia de otros países europeos, luego me referiré al caso alemán, la Constitución no es inamovible, y prevé dos tipos de modificación (1):
– una ordinaria que requiere una mayoría de 3/5 del Congreso y 3/5 del Senado, o, o si no se obtuvieran los 3/5 en el Senado, 2/3 del Congreso y mayoría absoluta del Senado, y a petición de 1/10 del Congreso o del Senado, un referéndum de ratificación. Este es el caso de la reforma de 2011 mencionada.
– una extraordinaria, para una modificación total o parcial que afecte a los principios constitucionales (2), a la Corona (3) y a los derechos fundamentales (4). En estos casos se requiere: 2/3 del Congreso y 2/3 del Senado, disolución de las cámaras; las cámaras surgidas de las elecciones deberán aprobar el texto nuevamente por 2/3 de cada una de ellas, y finalmente la reforma debe ser ratificada por referéndum.

Esta última es el caso de la reforma del modelo de Estado que pretenden los nacionalistas catalanes ya que, en tanto que modificación de los principios constitucionales, requiere de una modificación extraordinaria, por lo que la combinación de las dos afirmaciones anteriores resulta incompatible e improcedente.

Ahí siguen los agravios ya que la respuesta es que la Constitución está «blindada», que se utiliza «contra la voluntad del pueblo», y algunas barbaridades más. Pues no, la Constitución es modificable toda ella, pero se requiere es un consenso amplio, tan amplio como el que dio lugar a su aprobación inicial, y evidentemente, no va contra la voluntad del pueblo, sino que, precisamente, requiere de la voluntad democrática del pueblo soberano.

En el caso alemán, la Ley Fundamental de Bonn (5), equivalente a la Constitución de la República Federal Alemana, prevé para su modificación ordinaria (6) una ley que tenga el respaldo de 2/3 del Bundestag (Congreso) y 2/3 del Bundesrat (Senado), pero atención porque también establece (7) unos supuestos en los que NO se permite ninguna modificación de la Ley Fundamental, que son: la organización territorial de la Federación; el principio de participación de los Länder en la legislación; y los derechos fundamentales. Nadie pone en duda de que Alemania es un país plenamente democrático!

No ignoro el caso del Reino Unido tan en boga con motivo del referéndum escocés, pero tampoco me referiré a los orígenes distintos del Reino Unido y de España ya conocidos, sino a la Constitución. Pues bien, no existe como tal una Constitución en el Reino Unido, puesto que consideran que la soberanía la tiene el Parlamento, por encima del poder ejecutivo e incluso del judicial, de manera que toda ley aprobada por el Parlamento, tiene la consideración de Constitución. En Europa también es el caso de Finlandia, y fuera de Europa, Israel, Nueva Zelanda, y algunos países caribeños.

A título de conclusión: los Estados democráticos se dotan de sus propias normas, y es el respeto a las mismas, lo que les da el calificativo de democráticos. Lo realmente poco democrático es intentar cambiar las normas, ya sea de forma unilateral o bien, ignorándolas.

Debería ser fácil de entender: en democracia las leyes se cambian, ni se desobedecen, ni se vulneran.

 

 
(1) Art. 168 de la CE.
(2) Título preliminar de la CE.
(3) Título II de la CE.
(4) Capítulo II, Sección I del Título I de la CE.
(5) Traducción al castellano de la Ley Fundamental de la República Federal Alemana (LFRFA): https://www.btg-bestellservice.de/pdf/80206000.pdf
(6) Art. 79.1 y 79.2 de la LFRFA.
(7) Art. 79.3 de la LFRFA.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

No tinc per costum entrar a discutir i debatre sentències judicials doncs reconec que és fonamental respectar el paper de la justícia. Aquesta sentència de la Audiència Nacional sobre el setge al Parlament és diferent, primer potser per què si no opino, seria l’únic que no ho fes, però sobretot per què m’afecta molt directament, i encara que parli en primera persona, entenguis el paper de representació popular.

Entenc que la sentència critiqui, de fet ho comparteixo, que el dispositiu policial era insuficient i pecava de manca de previsió. Puc arribar a entendre, tot i que em costa més, que les proves aportades fossin insuficients, o fossin obtingudes inadequadament per tal de provar qui eren els autors materials dels fets del Parlament. Però el que ja no entenc és que l’absolució es produeixi per protegir la llibertat d’expressió d’aquells que es manifestaven.

La sentència expressa que: la llibertat d’expressió ha de ser objecte d’una especial protecció i requereix d’un ample espai exempt de coacció i el suficientment generós com per què pugui desenvolupar-se sense angoixes, es a dir, sense timidesa ni temor. Aquest és un dret exclusiu dels manifestants?

La llibertat d’expressió és un dret universal, i per tant no sembla ni raonable, ni de sentit comú, que l’Audiència només protegeixi la d’aquells que es volen manifestar i ho fan, impedint que aquells que tenim l’encàrrec dels catalans de fer-ho en seu parlamentària, ho fem. Anant més enllà, si la llibertat d’expressió només la poden exercir alguns, qui ho decideix?, amb quin criteri?, i amb quina legitimitat ho decideix?

En virtut de la llibertat d’expressió d’algú, se m’impedeix l’exercici de la meva llibertat d’expressió, que a la vegada és la llibertat d’expressió de molts milers de catalans, forces més, per cert, que els que es manifestaven i exercien la seva presumpta llibertat de coartar la llibertat dels altres.

Protegir els representants de la ciutadania en l’exercici de les seves funcions, és protegir la democràcia, i aquesta és també una funció que correspon a la Justícia, resto, doncs, a la espera de que la Justícia corregeixi, i com a ciutadà, simplement com a ciutadà, protegeixi el meu dret a la llibertat d’expressió a través dels meus legítims representants.

Article publicat a e-noticies.

Ara que, potser inesperadament s’ha posat de moda el debat sobre la monarquia, ha sorgit un altre debat entorn als títols nobiliaris vinculats als hereus de la casa Real, i com no, en plena efervescència independentista, a Girona hi ha qui no vol sentir-se representat, no ja per una princesa, si no per rés que soni a Espanya, encara que dugui el nom de Girona.
Gratant la història he conegut que el títol de Princep de Girona, s’usa per primer cop el 1412, quan Fernando I de Antequera, fou proclamat rei de la Corona d’Aragó amb motiu del compromís de Casp, alhora que nomenà l’hereu, el seu fill Alfons, com a primer Príncep de Girona, títol que suposà la transformació de l’anterior Ducat de Girona, instaurat el 1351 pel rei Pere el Cerimoniós.
Des d’aleshores s’usa ininterrompudament el títol de Príncep de Girona per part de l’hereu de la Corona d’Aragó primer, i d’Espanya després, fins que … el 1715 amb els Decrets de Nova Planta es deixaren d’usar. Resulta curiós veure com vàries vegades al llarg de la història, el 1771, 1871 i 1880, l’Ajuntament de Girona, demana als respectius reis, la recuperació del Príncep de Girona, peticions que van ser desateses reiteradament.
No és fins el 1961 en plena dictadura franquista que, l’aspirant al tro d’Espanya, Don Juan de Borbón, des de l’exili “reivindica” la monarquia davant la dictadura, recuperant pel seu fill Juan Carlos, el títol de Príncep de Girona, com a hereu de la Corona Espanyola.
És curiós veure com ara a Girona, tres-cents anys després, hi ha qui deu enyorar el decret de nova planta.

Article publicat a e-noticies.

Ahir es va produir la presumpta dimissió del Director General de la Policia de la Generalitat. Motius personals. Ja!

No es tracta ara de reproduir tots els arguments que al llarg de, gairebé des del seu nomenament fa poc més de tres anys, ens ha dut a tots els grups parlamentaris del Parlament a demanar-ne la dimissió o el cessament immediat, possiblement per motius ben diferents, però el paper del Director General era el denominador comú.

No era tampoc voluntat de CiU deixar caure el Director General, i això va propiciar que per les exigències d’ERC, fa uns mesos obliguessin CiU a desarmar els antiavalots d’eines de treball; això sense perjudici de que calgui depurar responsabilitats, si les hi ha, sobre el mal ús de les mateixes.

El moment però, a banda d’inoportú per la batalla campal que en aquell mateix moment estava tenint lloc a Sants, deixa clar que no és casual, ja que estava anunciada alguna votació al Parlament sobre l’oportunitat de la seva continuïtat, i ara, que ja s’ha reduït la capacitat operativa dels antiavalots, ja no hi motius per què ERC torni a salvar al Director General.

Si a més es té en compte que ERC acaba de guanyar unes eleccions, ni que siguin europees, era necessari marcar paquet per a que CiU tingui molt present qui els sosté al Govern. En aquest marc, una diputada d’ERC ho acaba de deixar clar a la sessió de control: «nosaltres també ens mengem marrons» dirigint-se al Govern.

Doncs això, per què ERC s’hauria de menjar els marrons de governar si poden governar amb el comandament a distància i qui es desgasta és CiU?