Categoría: Política

Se han confirmado los malos augurios y para regocijo de sus adeptos más incondicionales, la otrora popular y ahora populista Presidenta argentina ha lanzado una OPA hostil a … las inversiones extranjeras en su país. Sí, la amenaza ahora cae sobre YPF, y Repsol, a quien no se le hicieron ascos en 1999, cuando la petrolera española compró la argentina por 13.500 millones de euros, pero la realidad es que el populismo, a quien de verdad amenaza es a la propia economía argentina, sobre todo a las inversiones exteriores que con esta operación ven como se quiebra un elemento importantísimo de cualquier inversión: la seguridad jurídica.

Más allá del hecho concreto, uno podría pensar que a la economía argentina le favorece esta operación, pero solo es necesario analizar la balanza comercial de España con Argentina que durante 2011 arroja las siguientes cifras: España vende a Argentina por valor de 1.000 millones de euros, mientras que Argentina nos vende por valor de 2.100 millones de euros, por lo tanto la economía argentina recibe por balanza comercial ni más ni menos que 1.100 millones de euros de España.

A donde lleva el populismo al más puro estilo Chavez? Pues veamos la balanza comercial con Venezuela: España le vende por valor de 1.485 millones de euros, mientras que Venezuela nos compra por valor de 580 millones, es decir la economía venezolana aporta a la economía española 905 millones de euros.

Veremos en las próximas horas, días, semanas, y quizás meses cómo evolucionan los movimientos diplomáticos, pero está claro que aunque a corto plazo la situación beneficie el populismo de la Presidenta argentina, de alargarse esta incertidumbre, en la que gratuitamente ha sumido a su país, a quien perjudicará indudablemente será a su propio país, y por la tanto a sus propios ciudadanos.

Avui, la notícia, una de tantes, però en l’àmbit audiovisual, la notícia ha estat la missiva de la Directora de TVC en relació a la funció social dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Recordo com fa uns quants anys, val molts, quan em va començar a atreure el mon de l’empresa, un llibre que em va cridar molt l’atenció va ser “La funció social de l’empresa”, llibre que per cert vaig deixar a un amic amb el qual vam fundar una empresa ja farà vint anys, però que encara no m’ha tornat, de fet ja n’hi ho espero. Però el cert és que les empreses, que solen ser vistes superficialment, com a màquines de fer diners, i també de perdre’n, tenen sempre una funció social que sovint passa desapercebuda. No és pot ser en el marc de les empreses on es genera riquesa, es creen llocs de treball, s’obtenen avenços tecnològics, o també on passem una part molt important de les nostres vides relacionant-nos amb companys, clients o proveïdors.

Simplificant massa, el món de les empreses és un món canviant tant internament com externament, i els directius de les mateixes n’han de ser conscients, no per canviar el món, si no per adaptar les empreses al món. I aquest és el problema que expressa la directora de TVC que es manifesta extraordinàriament conservadora, desitjant que “l’empresa”, els mitjans públics, mantinguin llur posició predominant, això sí, en bé del “país”. Doncs no.

Avui veiem tele per un “tubo”, per ones terrestres, via satèl·lit, via mòbil, via parell de coure, via cable òptic, via … tenim múltiples finestres per on accedir als continguts audiovisuals que volem. Repeteixo, que volem, no que alguns volem que veiem, com fa trenta anys. I per tant la oferta i també la demanada audiovisual ha canviat, i per tant faríem bé que si volem mantenir una finestra audiovisual pel bé del “país”, aquesta s’adeqüés al que és el país, i no al país que alguns voldrien, o que malenconiosament fora.

Finalment, pensar que en la actual conjuntura hi ha elements que han d’estar fora de tota discussió política i banal, és absolutament certa i per això penso que continua sent molt més important oferir una atenció sanitària d’ordre humà que disposar d’una magnífica “eina de construcció nacional”, i només aquell que alimenta i s’alimenta d’aquesta eina, pot pensar que lo seu, que “és de país”, està per damunt del país.

El que avui m’impulsa a escriure aquestes quatre ratlles és el que he pogut llegir amb satisfacció a La Vanguardia.

No és la presumpta majoria absoluta del Partit Popular a les properes eleccions generals, que encara que em pugui omplir de satisfacció també em preocupa, per què per les eleccions encara falten 42 dies i rés estarà decidit fins que els ciutadans no hagin dipositat el seu vot.

Tampoc és la possibilitat que a Catalunya, el Partit Popular avanci en nombre de vots a Convergència i Unió, ja que per l’altre costat encara el Partit Socialista treu un resultat massa sorprenent a Catalunya.

Tampoc em crida l’atenció, el seguiment al moviment d’indignats arreu dels països ni més occidentals, ni més fonamentalistes.

Avui el que em crida l’atenció és a la pàgina 73, tot i que jo ho hagués posat a la portada: es tracta de la situació que es viu a un país europeu rescatat. Sí, rescatat, no és Grècia quines noticies ocupen planes anteriors, ni Portugal, ni Espanya, ni Bèlgica, és Irlanda. Sí, Irlanda va costar 85.000 milions d’euros a la Unió Europea i es va deixar imposar condicions de tot tipus. De tot tipus? No, menys una. A Irlanda tenien clar que la única sortida que tenien a l’estrip de la seva econòmica era el creixement de les empreses que els permetés millorar la internacionalització, que els permetés créixer a nivells, que permetessin crear llocs de treball, que els permetés incrementar el nombre de contribuents en lloc d’incrementar el nombre de subsidiats.

A Irlanda s’han imposat importants retallades en la despesa pública, fins i tot els van exigir incrementar els impostos sobre el consum, l’IVA i altres, però no es van deixar tocar l’impost de societats que en un tipus mitjà del 12’5% és dels més baixos de tot Europa, i aquesta és la circumstància que està permeten la recuperació de l’economia irlandesa, encara que als diaris aparegui a la pàgina 73, aquesta és la notícia dels que estan fent els deures, i se’n surten.

Ah, i que ningú ni pensi que defenso que les empreses paguin menys, si no que el que defenso és que les empreses que encara hi guanyen, inverteixin més en benefici de tots.

Aquest article ha estat publicat pel Diari de Vilanova.

Les darreres setmanes d’agost i les primeres de setembre s’han vist protagonitzades per una reforma constitucional exprés. Exprés, per lo concís de la modificació i per la rapidesa amb la que s’estan materialitzant els tràmits un cop obtingut el suport de més del 95% dels diputats al Congrés, per cert entre els quals més del 70% dels diputats catalans.

No pretenc entrar en debat sobre la forma de la reforma constitucional al més pur estil Zapatero, es a dir, amb improvisació tal com apuntava recentment un diputat socialista en aquest mateix diari; si no que voldria entrar en el fons de la reforma, en el per què de la reforma que compartim plenament. I el que ve a dir la reforma és que les administracions públiques no poden gastar més del que ingressen, per que a la llarga això suposarà una càrrega sobre els pressupostos públics que posaran en perill el seu paper en la nostra societat i més concretament posaran en risc les polítiques socials.

En aquest debat no podem ignorar el context internacional, doncs ja fa uns anys vam cedir la política monetària a Europa, pel que la resposta econòmica a les situacions de crisi no passen ara per la devaluació de la moneda, si no que passen per polítiques econòmiques i fiscals més o menys harmonitzades entre el conjunt de països que compartim moneda, per què ara els dèficits públics d’un país no perjudiquen només aquell país si no que perjudiquen el conjunt de països de la mateixa àrea monetària.

Però la intenció d’aquestes ratlles no era ni la política econòmica internacional, ni la nacional, si no la local que, per cert té molta relació amb les anteriors, en el sentit que aquesta setmana el nou equip de govern ha donat publicitat a la situació econòmica per la que travessa el nostre Ajuntament. Val a dir que al Partit Popular de Vilanova i la Geltrú no ens ha sorprès gens ni mica la situació plantejada, ja feia temps que veníem insistint en què el govern municipal socialista presentava unes liquidacions en les que es camuflaven importants dèficits, com també que s’utilitzava l’empresa municipal PIVSAM per a realitzar operacions financeres en benefici de l’Ajuntament que posaven en perill la continuïtat de l’empresa, com està succeint en aquests moments.

No entraré a valorar les xifres de les quals en tenim la nostra opinió personal, si no els fets. I els fets condueixen les finances municipals a situació molt insostenible i que en dificulten la gestió. Es clar que en sortirem, i si de nosaltres depèn allà estarem, però la situació comporta greus problemes de gestió dels serveis municipals evidentment que sí, però també la situació té repercussions més silencioses com les que pateixen les empreses que han prestat serveis a l’Ajuntament i veuen com les seves factures es retarden i retarden comportant-les problemes de liquiditat, de credibilitat financera i molt probablement posant en risc molts més llocs de treball dels que ens podem imaginar.

Es clar que la solució és mirar endavant i cercar solucions, però en qualsevol cas crec que l’exercici de responsabilitats públiques de govern o d’oposició no pot estar exempt de responsabilitats més enllà de les polítiques, penals potser fins i tot, però el que no pot ser que el gestor d’allò públic ho faci amb total impunitat, sota la única responsabilitat de l’escrutini ciutadà cada quatre anys, per què aleshores en arrisquem a que l’exercici de la política consisteixi en veure qui la fa més grossa amb l’objectiu de repetir cadira amb independència de les conseqüències que comporti la seva gestió.

Potser aviat, amb la reforma constitucional de la que parlava al començament, serà més difícil arribar a situacions com la que es troba en aquest moment l’Ajuntament vilanoví.

No és cap novetat, que cada cop que al PSC o al PSOE no li van massa bé les coses, o queden en entredit entre les paraules a Catalunya i els fets al Congrés dels Diputats apareix, com un autèntic matoll que no deixa veure els esbarzers (m’ho acabo d’inventar, però crec que s’entén), la cantarella del grup propi del PSC al Congrés. De fet ja fa més de 30 anys que això dura, i encara no s’han posat d’acord, o sí, però fan veure que no; o no, però fan veure que si.

Ja sé que no està bé parlar dels problemes interns dels altres, però és que d’aquests problemes interns se’n fan dia sí, dia també qüestió d’estat, i al final no n’hi ha per tant. Es tracta simplement de decidir si es vol mantenir un discurs coherent a tota Espanya o no; encara que també es podria tractar de no decidir rés, com fan des de fa 30 anys.

Evidentment que mantenir un discurs coherent pot significar a vegades haver d’empassar-se “sapos” (és que granotes no hi queda bé), pot significar explicar les coses amb un tacte, que no tacticisme, per no ser malinterpretat ací o allà, i per no ser crivellat a crítiques ací i allà. Però al final mantenir la coherència i la unitat del discurs acaba sent més fàcil per tothom, tant per explicar com per entendre. Això sí, t’entendran els que et vulguin entendre, els que no, no ho faran ni amb unitat de discurs, ni dient una cosa aquí i una altre allà.

També és factible mantenir un discurs diferent a Catalunya i a la resta d’Espanya, o ja posats a cada comunitat. Per què no hauria de tenir el mateix dret el PSOE d’Andalucia, ara que sembla que li van maldades, a tenir un grup propi al Congrés? En el fons és el que a mi m’agradaria ja que el PSOE molt probablement deixaria de tenir majories, ni simples, al Congrés, i a més, la manca de coherència del discurs tindria un efecte bumerang, a més del propi de la fragmentació del grup.

Finalment també és factible no decidir rés, que probablement és el que millor resultat dona. Quan va bé, va bé, i quan no, es torna a obrir el debat sobre el grup propi al Congrés i així maregen la perdiu. Al final masses vegades els polítics acabem perdent el temps preocupats pels nostres problemes, en lloc de pensar en els problemes dels ciutadans, que no són pocs. Us prego que em disculpeu, per què avui, també ho he fet jo.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

No era d’estranyar que confiar la nostra economia a un senyor (per estalviar qualificatius ignominiosos) que el pitjor no és que aprengui economia en dues tardes, si no en qui confia que li ensenyi, arribem a la situació a la que estem.

No hem parat de sentir a dir que no passa rés que el tipus dels bons espanyols està al 6,4%, al punt de la insolvència (en definitiva ser rescatats, significa acreditar-nos com a insolvents), però que això no és rés, i en el millor dels casos, que això és temporal o esporàdic. Segur que tenen raó, totes les crisis han estat temporals i esporàdiques, han durat més o menys anys i ho continuaran fent en el futur, a pesar de la situació actual. Però avui, la situació és greu, molt més greu del que ens volen fer veure. De fet la Unió Europea dies abans dels primers rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, deien exactament el mateix “no hi ha cap probabilitat de rescatar aquestes economies”.

Vostè, empresari o no, acceptaria un treball per un client que molt probablement no li pagarà? El primer que farà serà demanar-li un preu desmesurat, però el més probable és que li digués que no, que no accepta el treball. Aquesta és avui la situació de la economia espanyola, ens estant posant un preu al diner, que no podem acceptar per que no el podrem pagar, a no ser que prenguem mesures, moltes més mesures de les que estan avui sobre la taula.

Segurament afirmar el que afirmo, amb la rotunditat que ho faig no ajuda, però el que segur que no ajuda, és que continuem pensant que la nostra economia, sobretot la pública que suporta més d’un 20% de la població activa a l’atur no es pot continuar permeten segons quins luxes, i per això és necessari tirar del fre de mà. O això, o pagarem durant masses anys les alegries d’aquell que s’ha permès fer veure que aprenia economia en dues tardes.

Si no ens hem begut l’enteniment, aquell que, oh sorpresa, ha suspès les seves vacances demà mateix estaria anunciant mesures d’estalvi dels ja inexistents recursos públics, i desconfieu d’aquells que ara, després de ser partícips de la situació ens venen a dur la bona nova. Au, cap a casa, o com es diu ara al twitter #veteatupueblo.

Divendres passat en el decurs de la Comissió de Control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig fer una cosa molt habitual en els darrers anys com és comentar algun aspecte dels tractats en aquesta o qualsevol altre comissió, en el ple del Parlament o de l’Ajuntament, a través del twitter.

De fet el mateix Parlament de Catalunya disposa d’una eina, el tweetparlament, que permet als ciutadans seguir el twitter dels diputats, o mitjans de comunicació que també disposen d’un espai on es poden seguir els tweets dels diputats en alguna sessió d’especial rellevància.

La Marisa Xandri, companya de grup parlamentari i també membre de la Comissió de Control li va preguntar a Mónica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, els motius pels qual en un video clip del grup Delahoja que es va emetre el dia de la celebració de la consecució de la lliga pel Barça, s’havien inserit unes imatges en les que apareixien dues pancartes amb la soflama independentista “Catalonia is not Spain”. Mónica Terribas va reconèixer que va demanar explicacions, i quan li van donar, ho va trobar del tot justificable!!!

Doncs jo no ho veig justificable, i per això vaig publicar el tweet que podeu veure a la foto, i pel que podeu veure al següent video, sembla que a la directora de TVC no li va agradar del tot.

Òbviament quan em refereixo a “la seva” no em refereixo a la de Mónica Terribas,  si no a la dels nacionalistes, i ho faig en al·lusió a aquell eslògan de TVC que deia “la teva”. Ja sé que probablement ho enteneu així, però per si algú no ho ha entès, ara que no tinc la limitació dels 140 caràcters, ho faig. Aprofito també per reivindicar una TVC en la qualsevol català s’hi pugui sentir almenys, una mica identificat, i ara per ara som molts els contribuents que no veiem en la TVC “la nostra”.

Per cert una darrera apreciació, escriure tweets durant una comissió porta menys feina que llegir-los, o és que la Directora de TVC té algú que li llegeix?.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

Així il·lustrava, i crec que encertadament, el Conseller Puig, el que havia passat el passat el 15-J al Parlament de Catalunya: ara ja no es tira la pedra i s’amaga la mà, si no que després de les pedres s’ensenyen les mans en una espècie de senyal de falsa innocència. Quelcom semblant és el que em va suggerir Duran i Lleida durant el discurs al Congrés en el debat sobre l’estat de la Nació, en demanar la propera convocatòria d’eleccions.

En primer lloc, estic convençut que la lògica Zapatero el portarà a esgotar Espanya, ui perdó, volia dir la legislatura, tant hi fa la situació del país i la dels ciutadans, si hi ha temps per intentar remuntar –les enquestes, es clar- cal aprofitar fins al darrer moment, tant s’hi val el que es quedi per entremig; de fet seguint la mateixa lògica el culpable dels 5 milions d’aturats i de la molt dolenta situació de l’economia sempre serà el PP.

I en segon lloc, si a Zapatero li falta algun copet de mà per poder arribar al final de legislatura, no pateixin que ja sortirà CiU per ajudar-lo, encara que l’endemà hagi de demanar eleccions anticipades: es a dir, llençant la pedra i després alçant les mans.

És encara més escandalós quan la pedra es va llençar dilluns, amb un Duran i Lleida submís al PSOE, recolzant la prolongació de l’edat de jubilació i salvant per enèsima vegada el govern Zapatero, igual que ja va fer amb la congelació de pensions i amb les retallades socials, per l’endemà, alçar les mans tot demanant la propera convocatòria d’eleccions.

Faria bé Duran i Lleida i CiU, coordinant els seus actes: si creu necessari eleccions anticipades, deixant de donar suport a Zapatero; i si creu que Zapatero ens traurà de la situació en la que ens trobem, dient-ho obertament. Ara més que mai, la coherència de paraules i fets, és imprescindible en l’exercici de la política.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova.

A Vilanova i la Geltrú, el Partit Popular, hem passat els darrers temps explicant de totes les maneres possibles, el que hem considerat una passivitat absoluta del govern tripartit respecte de la promoció econòmica de la ciutat i com creiem de necessari canviar, sobretot les sensibilitats, respecte de les possibilitats econòmiques de la nostra ciutat. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels temes més recurrents de la recent campanya electoral, degut especialment a la situació de crisi en la que vivim i que demà ens durà a la constitució d’un nou Ajuntament.

Si bé és diu que “de mostra un botó”, malauradament de botons n’hi ha hagut masses, avui però, us porto el que desitjo que sigui el darrer, i és que no acabo d’entendre per què quan es fan les poques activitats de promoció que s’han fet, s’han de fer a costa d’altres activitats.

El darrer cap de setmana va tenir lloc una edició més de la Fira del vehicle d’ocasió a la nostra Rambla Principal. Sense cap mena de dubte aquest és un esdeveniment positiu; positiu pels expositors i positius pels ciutadans que desitgen adquirir un vehicle, o simplement tafanejar-los. Ara bé, essent així de positiu, és necessari buscar el perjudici de tercers? Si al llarg dels anys han pogut conviure a la Rambla Principal, la Fira de Vehicles d’Ocasió i les terrasses dels bars, per què ara no poden continuar-ho fent? Per què unes activitats econòmiques han de reduir els seus espais, per que d’altres en guanyin, podent com poden, conviure?

Estem convençuts que és compatible, i és possible que convisqui la fira de vehicles amb les terrasses dels bars de la Rambla, ho han fet al llarg dels anys, però si això no pogués ser així no crec que la solució passi per perjudicar un sector per beneficiar-ne un altre, i en tot cas, caldria cercar alternatives, doncs no tota la ciutat s’acaba a la Rambla Principal.

Però en definitiva, aquest no és més que el darrer botó, per què el més probable és que a partir de demà, amb la constitució del nou consistori serà necessari que canviïn les sensibilitats, serà necessari que canviï la forma de fer les coses, sobretot pel que fa a la promoció de la ciutat, i a la promoció econòmica.

Si no hi ha sorpreses al darrer moment, i tot apunta a que no les hi haurà, demà hi haurà un nou Govern municipal què, en minoria, haurà de fer front a molt delicades situacions, però sobretot tindrà el repte d’impulsar noves oportunitats a la nostra ciutat, d’impulsar el creixement econòmic d’empreses i treballadors, i per a tot això, és imprescindible tenir la sensibilitat que el tripartit durant el darrers dotze anys no ha tingut.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']

Passades les eleccions municipals, el nou Govern de la Generalitat de CiU ha presentat els seus primers pressupostos, uns pressupostos que en línies generals tenen per objecte sortir al pas, més que no pas sortir de la crisi.

Pel que fa a les inversions a la nostra comarca, continuen els greuges, tot i que les inversions s’han incrementat i arriben als 61€/habitant davant els 37 del 2010, continuem encara lluny de la mitjana catalana, que ara és de 246€/habitant, mentre el 2010 era de 429.

Aquest però, no és el problema definitiu, si no que gairebé un 70% de les inversions consignades ja han estat gastades: l’IES de la Sínia de les Vaques, l’equipament del CAP de Baix a Mar, i el concurs d’idees del nou hospital són algunes de les consignacions pressupostaries que pagarà aquest nou Govern, ja que l’anterior els va deixar pendent de pagar.

Al marge d’això, la necessària i reivindicada ampliació de l’IES Montgrós és la única inversió a la nostra comarca, a no ser que algú hi vulgui comptar també els barracons pel CEIP Pasifae, o per l’IES Alexandre Galí.

Atenció específica mereix l’absència de cap mena d’inversió per al nou Hospital, més enllà de pagar els deutes, i que requerirà una atenció específica sobretot per què, a costa del nou hospital que no es fa, no es facin retallades en els serveis hospitalaris al Garraf, que ja s’estan fent.

Hem d’entendre la situació econòmica per la que travessem, però el que no podem fer mai és perdre l’esperit crític i reivindicatiu, no per que la nostra comarca tingui més o menys inversions, si no per què senzillament tingui les que necessita, cosa que ara per ara no passa.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']