Categoría: Llibres

Després dels èxits de “Los pilares de la tierra” y “Un mundo sin fin” aquesta darrera obra de Ken Follet no decep tot i aproximar-se molt més en el temps a l’era contemporània. “La caiguda dels gegants” és la primera de tres obres promeses per l’autor per explicar les tres grans guerres del s.XX: les dues guerres mundials i la guerra freda.

Aquesta primera entrega, tot i que les més de 1000 fulles defugen qualsevol intenció de poder-se considerar fascicles, tracta a l’estil Follet la primera guerra mundial a través de les històries d’unes quantes famílies que al llarg de la novel·la històrica coincideixen uns o altres en diferents escenaris i moments, com ja ve sent habitual en les darreres novel·les de Ken Follet.

L’estil és molt semblant a les anteriors, capítol a capítol el lector queda intrigat pel que succeirà a continuació, si bé potser de forma no tant explícita com en altres obres.

La història de la primera guerra mundial i de la revolució bolxevic russa, conseqüència de l’anterior, vista des d’Alemanya, Gran Bretanya, Rússia i els Estats Units des del seu origen fins a la seva fi, si bé podem entreveure que la fi d’aquesta primera gran guerra no arriba fins als final de la guerra freda, potser simbolitzada amb la caiguda del mur de Berlin, i per tant justifica la continuïtat de la trilogia.

Crec que es tracta d’una obra molt recomanable tant com a novel·la com pel gran contingut històric d’un dels moments més tràgics d’Europa que no només va marcar el s.XX si no que continua marcant el s.XXI no només per que la ONU i el seu paper és un debat que continua vigent avui i que la seva creació, com a Societat de Nacions, té el seu origen l’armistici de la primera guerra mundial i en el tractat de Versalles de 1919, si no per què precisament altres organismes internacionals com la Unió Europea son fruit dels conflictes bèl·lics del s.XX.

Un apunt potser anecdòtic, he llegit la versió catalana que duia un adhesiu que deia “edició revisada”, doncs cal encara alguna que altre revisió per eliminar els errors de traducció, alguns d’ortogràfics i d’altres molt més cridaners lèxics, doncs apareixen oracions sense sentit.

El profesor Jean-Pierre Filiu del Instituto de estudios políticos de Paris reune en este libro los avatares de Al Qaeda a lo largo de la historia con profusión de citas que avalan el carácter casi más científico que político del texto. Es esta obra un texto imprescindible para conocer y entender la evolución de la organización terrorista más global de los siglos desde su creación.

La desaparición de Bin Laden y el liderazgo actual del egipcio Zawahiri son hechos posteriores a la edición del libro, pero podrían ser perfectamente conclusiones del mismo, incluso la presunta localización del líder en el norte de Pakistan, cerca de Afganistan donde empezara sus asentamientos con el apoyo a los talibanes, y donde culminó como su refugio.

La obra desgrana los orígenes de la yihad mundial impulsada por Bin Laden basada en la “ocupación” de territorios por los Estados Unidos y por los musulmanes “apóstatas” sumisos a los ocupantes. El esplendor y la decadencia de la organización encuentran su explicación en la simplicidad del mensaje y en la incomprensión de los daños colaterales, como es la muerte de demasiados musulmanes como para que el mensaje cale entre los fundamentalistas territoriales. Probablemente la inconsistencia del mensaje religioso ha impedido alimentar una bestia que marcó las agendas políticas de los principales países occidentales durante demasiado tiempo.

Quizás tres datos claves, sin necesidad de citar el 11 de septiembre de Nueva York, son la práctica desaparición de la organización en Arabia auténtica fijación del emir Bin Laden, la derrota de Al Zarkawi en Irak, y el respaldo que nunca encontró en Palestina en su lucha contra Israel; pueden ser las claves del fracaso, si es que así se puede considerar, de una organización que atemorizó al mundo y que nos sigue obligando a someternos a estrictos controles de seguridad, cuando por ejemplo, subimos a un avión.

Sin ninguna duda ésta es una obra imprescindible para conocer la historia de esta organización que, un día marcó al fuego unas imágenes en nuestras mentes, y que en unos días reviviremos con motivo del 10 aniversario del 11 de septiembre.

Profecia 2013, va ser la segona obra de Francesc Miralles, però la primera que va caure a les meves mans en una diada de Sant Jordi. Aquest any m’ha tocat la segona: El secret de Picasso, que té un denominador comú en les obres de l’autor, el pseudo investigador Leo Vidal, que n’és el protagonista.

La prolífica informació sobre Horta de Sant Joan que va aparèixer quan el juliol de 2009 hi va tenir lloc un incendi d’importants dimensions, que va costar la vida a cinc bombers i que va se objecte fins i tot, d’una comissió al Parlament de Catalunya, va popularitzar un fet gairebé desconegut, al menys per a mi, com van ser les estades de Picasso en aquestes terres ebrenques.

L’obra segueix un estil molt semblant al de Profecia 2013, intriga, i un cert misteri, personatges que apareixen i desapareixen també misteriosament, encara que al final gairebé tot està connectat.

L’aventura s’enceta a Sitges, es desplaça a Deltebre, on per cert hi té lloc una misteriosa mort que queda sense resoldre, segueix per Horta de Sant Joan, i contínua per la Illa de Buda. Sense cap mena de dubte, l’autor crea una part molt important de la història de misteri, però si que és certa la informació que apareix sobre Picasso, les seves estades a Horta, les seves acampades a les muntanyes i les seves amistats.

L’objecte de la recerca, un misteriós quadre del pintor cubista que mai va ser conegut, i que l’obra tampoc descobreix, encara que apunta vàries hipòtesis.

És un llibre de lectura fàcil i fresca, que engresca a continuar per descobrir els misteris que amaguen els personatges que va apareixen i que es van desvetllant, encara que no tots.

Vaja que en definitiva és un llibre distret, i fins i tot en algunes facetes, interessant.

No se trata de que ahora este leyendo al ritmo de un libro al día, sino que ahora tengo un poco más de tiempo para escribir las notas de los libros que he leído en los últimos meses, y este seguramente es el que hace más tiempo que leí, y por ello (igual por algo más) había olvidado muy rápidamente.

En el post anterior, os hablaba de un libro que hacia reflexionar, pues este es el ejemplo de lo absolutamente contrario: ¡para que pensar! Esta, pretende ser una novela de suspense más o menos clásica: conjunto de personas invitadas a una fiesta, en la que tiene lugar un asesinato, y uno de los asistentes se encarga de investigar.

Bien, pues sí el esquema fuera el de una novela clásica, seguramente escribiría: “una más” y ya está, pues no, no es una más, es peor todavía. Después de intentar seguir con atención no solo la descripción de las circunstancias personales de cada uno de los invitados, sino también los razonamientos que sigue la invitada que desea averiguar qué ocurrió, resulta que al final que el asesino confiesa sin más. A uno se le queda una cara de tonto impresionante.

Pues eso, tuve la sensación de haber estado perdiendo el tiempo leyendo este libro y eso que las continuas referencias a Agatha Christie hacían presagiar una novela interesante, como las de Agatha Christie, que siempre tienen un razonamiento y nos meten en la escena. No hace falta que diga que quien espere algo semejante a la intriga de Agatha Christie esta apañado.

Por muchos motivos, este no es un libro normal, ni probablemente sea un libro que hubiera podido caer en mis manos (o pantalla) por azar.

Este es un libro que probablemente no olvidaré jamás, y es que se trata del primer libro que he tenido el honor de presentar en público. No quiero decir que presentaré muchos libros más en esta vida, quizás sí, quizás no, pero en cualquier caso, sea porque ha sido el primero y único, o porque ha sido el primero de una larga lista, siempre lo recordaré. Por lo tanto, le agradezco a Juan Re-Crivello, su autor, que hubiera depositado su confianza en mí, para que fuere yo uno de los presentadores de éste libro.

Si me hacía ilusión presentar un libro, más me la hizo presentar un libro sin hojas, vaya un e-libro. Yo que siempre intento apostar y hacer apostar por las tecnologías de la información y de la comunicación, como gran oportunidad que tenemos a nuestro alcance para muchas cosas, tuve la oportunidad de hacer apología de eso, de un libro que no huele a papel, y que se lea en las pantallas de un ordenador o de un lector de e-libros.

Pero vamos a hablar del libro. Este es una recopilación de artículos que Juan Re-Crivello ha escrito en varios de los medios digitales que utiliza para desahogarse, y también para describir situaciones y reflexiones que simplemente le sugieren sus vivencias y que le apetece escribir para que los que le leamos, nos regocijemos con sus, digamos, aventuras.

Lo dije en la presentación y lo repito aquí, este libro probablemente no sea ni un líder de ventas, ni un best-seller, no sé si a Juan le hizo gracia, pero lo creo así porque hoy los libros líderes de ventas son aquellos que se leen fácil, rápido, y no hacen apenas pensar. Este no es un libro fácil de leer, no se puede leer rápido, hay que “degustarlo”, leerlo lentamente, situarse perfectamente en los escenarios y en los protagonistas magníficamente descritos, recrearse en el lenguaje que utiliza el autor, interpretar la historia que nos cuenta el autor, y sobretodo interpretar lo que nos quiere explicar. El hecho de que sean artículos cortos, como lo deben ser en este medio todavía desconocido para muchos, permite precisamente saborearlos sin prisas.

“Madíbulas Rotas” es como un paseo por las características y peculiaridades de las personas “femeninas y masculinos” por diferentes etapas de la vida e incluso de la muerte. En los artículos salen a relucir enmascaradas denuncias de comportamientos sociales, decadentes afirma Juan en unas pocas ocasiones, o simplemente cambios sociales que a menudo nos pasan desapercibidos de tan asumidos que los tenemos.

Se reivindica de forma subliminal valores, pero más que por la recuperación de valores perdidos imagino que el autor reivindica una evolución de valores acorde con la evolución de la sociedad.

Detrás de todos los escenarios, detrás de todas la aventuras e historias, un denominador común no explícito: Barcelona. Barcelona es la fuente de inspiración de Juan Re-Crivello que sigue recreándose, y recreándonos a sus cada vez más numerosos seguidores de sus artículos digitales.

Aqui os dejo un enlace al blog del autor: La torpeza de la iguana.

Y también algunos enlaces donde poder comprarlo:

http://www.leqtor.com/es/libros/ficha/9788415263265

Tot i que es tracta d’un llibre del 2005, el fet que la edició de 2010 es celebrés a Sitges, em va animar a intentar conèixer en més profunditat aquest club cada vegada menys secret.

Segurament vaig errar en la elecció, ja que si bé hi ha alguna, molt poca, informació interessant en aquest llibre, la major part del mateix es dedica a despotricar i a formular nombroses acusacions contra el “Club” com si d’una màfia del crim organitzat es tractés.

La lectura del mateix s’acaba fent molt pesada per poc rigorosa, atès el cúmul de denúncies i imputacions, moltes de les quals sense cap altra mena de prova que la proximitat de les dates de celebració de les reunions, amb la de determinats fets. L’assassinat de Kennedy, el cas Watergate que va acabar amb la Presidència de Nixon, el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro, o l’execució d’Ali Bhutto són només alguns dels fets imputats al Club.

Probablement no tracta l’assassinat de Benazir Bhutto succeït el desembre de 2007 (després de la primera edició del llibre), i “misteriosament després que el juny del mateix any es celebres la trobada anual del Club a Istambul”. L’afirmació entrecomillada no pretén ser més que un exemple de com l’autor relaciona fets, i n’estableix una correlació causa – efecte.

La obsessió per considerar que l’objectiu del Club és la creació d’un Govern Mundial controlat per Rockefeller amb intencions de controlar la quantitat de ciutadans de la terra, i de controlar-ho absolutament tot, passant per la abolició dels Estats, i de tots els exercits excepte el del propi Govern Mundial a l’estil de les fantasies del Gran Hermano de George Orwell, i la seva obra 1984. L’autor arriba a qualificar aquests objectius com la creació del IV Reich nazi.

Les darreres notícies sobre l’autor en les que ha compartit les seves angoixes amb el ressuscitat líder de la revolució cubana, Fidel Castro, i al que ha mostrat que la única forma de lluitar contra els objectius del Club Bilderberg són afermar els Estats – Nació, com Castro ho ha fet amb Cuba, o Chavez amb Venezuela, ja jo diu absolutament tot.

Per a mi, aquest és un llibre absolutament prescindible, i per tant també ho seran els altres dos d’aquest autor sobre el Club Bilderberg.

Vaig conèixer d’aquest llibre a través del twitter de l’Ernest Benach que la diada de Sant Jordi, el recomanava en una piulada just quan remenava entre les parades de la Rambla de Vilanova algun llibre que, allunyat dels que gaudeixen de grans publicitats, em cridés l’atenció. En llegir la piulada del President del Parlament, tenia el llibre a la vista, el vaig agafar, en vaig llegir l’argument i li vaig demanar a la Cristina que fos el meu regal de Sant Jordi. No me’n penedeixo, tot i que no tinc per costum seguir les recomanacions del President del Parlament… be a l’hemicicle, sí (a vegades).

Una altre qüestió em va cridar l’atenció: l’acció té lloc principalment a l’illa de Sardenya, lloc que fa molts anys desitjava visitar i que l’any passat, també a l’agost, vaig tenir la oportunitat de conèixer per primera vegada, si bé vaig haver d’abandonar l’illa precipitadament el dia de Santa Maria pel traspàs del pare, cosa que sense cap mena de dubte ha marcat al foc el nom de Sardenya a la meva memòria. Val a dir que la visita completa, continua sent una assignatura pendent.

És una novel·la d’intriga, però no és una novel·la clàssica centrada únicament en la intriga, si no que és un exercici de destresa literària molt interessant. El llibre no es centra només en el seu principal argument, si no que sovint l’autora, Margarida Aritzeta, defugint l’interés del lector, es recrea en pensaments i idealismes dels protagonistes que van molt més enllà de la història que ens conta, i que sovint inviten a la reflexió, i l’agost és un bon mes per reflexionar: aspectes com el maltractament de dones, què fer amb els pares quant són grans, l’experiència amb el càncer són només alguns dels temes col·laterals que aborda amb naturalitat el llibre.

Cal afegir-hi un ús profús de mots molt poc habituals, que permeten al lector enriquir el seu vocabulari català. L’autora es recrea sovint en la descripció i pot emprar ben be quatre planes en aquesta tasca abans d’abordar l’episodi encetat. És en aquest dens exercici descriptiu que el llibre pot fer-se pesat per quan defuig l’argument de la història, però en el que l’aparició de metàfores i eufemismes engalanats amb mots gens corrents acabi fent que el lector es recreï i gaudeixi de la lectura, més enllà de la pròpia història.

Si ja sé que al darrer comentari sobre un llibre us deia que començava amb “La mano de Fátima” de Falcones, i així ho vaig fer, el vaig començar, com també vaig començar amb “Lluis Companys, la veritat no necessita màrtirs” d’Enric Vila, però ni l’un ni l’altre han tingut l’embranzida necessària com per acabar-los. Un dia d’aquest recomençaré la lectura de “La mano de Fatima”, però les darreres setmanes m’he empassat “El Palestino” d’Antonio Salas.

Vaig conèixer d’aquest llibre mentre esperava al plató de 25TV el torn per a una tertúlia política, la convidada anterior presentava aquest llibre que ja em va cridar l’atenció. Va arribar a les meves mans de forma totalment imprevista com a obsequi immerescut d’una parella de vilanovins a qui vaig tenir el goig de casar a l’Ajuntament, el Miquel i la Vanessa, i als quals agraeixo els coneixements adquirits en aquesta nova lectura.

L’autor de “Diario de un Skin”, i de “El año que trafiqué con mujeres” ens ofereix la seva darrera “aventura – investigació periodística” infiltrat com a activista palestí en organitzacions “revolucionàries”. Després de crear-se metòdicament una falsa identitat com a veneçolà musulmà d’origen palestí, relata les seves aventures amb perilloses amistats, fonamentalment del Moviment Revolucionari Tupac Amaru veneçolà (MRTA), organització revolucionària alienada amb el Govern Chavez.

Són moltes les experiències i les reflexions de l’autor entorn el terrorisme, he escollit per aquest alguna de les que més m’ha impactat, o simplement m’han sorprès.

LA GUERRA ASIMÈTRICA DE VERSTRYNGE

Certament desconeixia les tendències radicals de l’ex Secretari General de l’Aliança Popular dels 80, Jorge Verstrynge, que l’han dut a assessorar el mateix Hugo Chavez, i que fins i tot una publicació seva, sigui el manual de capçalera de l’exèrcit veneçolà.

El concepte de guerra asimètrica que és l’objecte del seu llibre “El Islam revolucionario”, és el concepte que justifica la raó de ser de moltes de les guerrilles sudamericanes, quines tècniques són perfectament assimilables a les practicades a Palestina, Irak o l’Afganistan.

Es parteix de la base de la existència de dos bàndols: els dolents (els imperialistes) i els bons (els revolucionaris), que encara se simplifiquen més en el sentit que qui no és revolucionari, és imperialista per defecte. La “generositat” dels revolucionaris els porta a no desitjar guanyar els imperialistes, si no simplement a que perdin. Així es justifica la guerra asimètrica que no és més que terrorisme. Podria arribar a entendre que s’assimilessin les guerres al terrorisme, però no ho puc fer en relació a que els actes de terrorisme es puguin considerar que formen part d’un concepte més eteri del que seria una guerra.

EM DESCONCERTA LA COMPRENSIÓ

L’autor, tot i mantenir una distància prudent amb els “investigats”, mostra en certs moments, una certa comprensió cap els moviments revolucionaris guerrillers, vaja terroristes. Ara bé, quan es refereix A ETA, que també forma part d’aquest conglomerat d’organitzacions revolucionàries “d’alliberament”, és rotund en la seva crítica, segur que per la seva coneixença més profunda de la situació espanyola i del Païs Basc. Estic convençut que al Perú, a Veneçuela, a Equador, a Nicaragua, a Colòmbia, i a molts d’altres països que pateixen el terrorisme de guerrilles (allò que Verstrynge en diu guerra asimètrica) hi ha probablement les mateixes raons pel seu rebuig que podem trobar a Espanya, per a rebutjar el terrorisme d’ETA.

EL REVISIONISME

L’autor, en les seves indagacions posa al descobert la estreta relació que hi ha entre els revolucionaris antisionistes i els revisionistes de l’holocaust nazi. La celebració d’actes revisionistes de l’holocaust impulsats per governs com el de l’Iràn posen la pell de gallina, només de pensar que encara hi ha qui creu que unes races poden tenir més drets (i parlem d’un dret com el de la vida) que altres.

FORUMS MUNDIALS

Sorpresa causa també conèixer que les organitzacions terroristes celebren congressos mundials. Pensar que aquests fòrums es celebren a llocs com al Líban o a l’Equador, que potser en enganxen lluny no sorprendria massa, però que es celebrin a Suècia sí que és tota una novetat.

CONCLUSIONS

Certament es tracta d’un llibre molt interessant que ajuda a conèixer el què i el com d’organitzacions sobre les que potser s’ha escrit molt, però sovint poc des de les seves pròpies interioritats.

En la investigació, l’autor desmunta força prejudicis. Prejudicis, com ara el que el porta a ell mateix a construir-se una identitat palestina per infiltrar-se en organitzacions terroristes.

En definitiva, un treball que convida molt seriosament a la reflexió, al debat i al diàleg, haurien de ser les armes més eficaces contra les guerres siguin o no, simètriques.

Darrera entrega de Dan Brown, que continua aprofitant la tirada a la fama que li va provocar “El codi da Vinci”. Aquesta vegada, l’escenari es centra a Washington, on els fets i les intrigues, ara maçòniques, transcorren per edificis històrics i les seves entranyes, com ara el mateix Capitoli, lloc en el que té inici i final aquesta nova trama.

L’estil és idèntic als anteriors “Codi da Vinci” o “Angeles y Demonios”, amb enigmes i interpretacions de simbologia, rites maçònics, secrets, persecucions, hàbils deduccions, i la ciència que ho justifica quasi tot. El protagonista, Robert Lamgdom, que ja identifiquem perfectament amb Tom Hanks, gràcies a les versions cinematogràfiques, centra la atenció i la tensió de la trama, que també, com en les anteriors entregues, tindrà els tombs inesperats que caracteritza l’autor.

És precisament, la tensió i la intriga que l’autor li imprimeix a la obra, la que et condueix pàgina rera pàgina, enigma rera enigma, fins al final del llibre d’una forma ràpida i absorta. No tinc cap mena de dubte, que a la vista de la promoció del llibre, la pel·lícula, s’estrenarà ben aviat.

Potser he quedat massa influenciat pels enigmes del Dan Brown, però m’he fixat que el llibre, al menys la versió catalana, té “666” pàgines (i unes línies més), i no he pogut evitar relacionar aquesta coincidència amb el número de la Bèstia, que esmenta l’Apocalipsi, i la seva relació amb l’Anticrist, i les creences satàniques. Serà un avançament de la propera obra?

De Washington, me’n vaig a las Alpujarras del segle XVI, en el marc de la conversió dels moriscs al cristianisme, de la mà de l’Ildefonso Falcones, i “La mano de Fátima”.

Lee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur entre els anys 1959 i 1990. Singapur és una ciutat-estat del sud-est asiàtic que avui es caracteritza per la seva vigorositat econòmica.

 

I què li importa Lee Kuan Yew o Singapur al Santi? Doncs, la veritat, no ho sé. La Cambra de Comerç de Singapur va decidir editar les memòries de Lee Kuan Yew i la història de Singapur vista per ell, per a qui li pogués interessar, i la Cambra de Comerç de Barcelona, va decidir editar-la en castellà. Com sigui que han estat tant amables de fer-me’n arribar els dos toms de què consta aquesta obra, m’ha cridat l’atenció conèixer la evolució d’aquesta ciutat-estat, paradigma de les noves economies emergents asiàtiques. Doncs ara, us vull fer partícips de les meves impressions d’aquest líder, almenys per a mi, desconegut, d’aquell país, també per a mi, desconegut. Això sí, com es tracta d’una lectura capriciosa, la llegiré i n’escriuré per fascicles, i per tant esperaré a acabar la lectura completa, per a fer un judici de valor, tot i que, com podreu comprovar en aquests primers paràgrafs se’n podria treure molt de suc.

 

Lee Kuan Yew, és fill de descendents xinesos afincats a Singapur, i encara que no ho reconegui tal qual és, segurament, molt ben situats econòmicament. Mentre Singapur, com a regió de Malàisia, i abans de la ocupació japonesa, era colònia britànica, Lee Kuan Yew, va tenir la oportunitat, segurament per mèrits propis, d’estudiar a les millors escoles anglòfones de Singapur. De jove, i ja durant la ocupació japonesa de la segona guerra mundial, Lee Kuan Yew, sobrevisqué amb relativa tranquil·litat, fins i tot, dedicant-se a fabricar casolanament i comercialitzar alguns productes escassos en aquelles condicions.

 

Un cop recuperat el control de la illa per part dels anglesos, LKY va poder desplaçar-se a Londres on va estudiar durant 4 anys, recurs segurament gens a l’abast de qualsevol altra ciutadà de Singapur durant aquella època. No només això, si no que a pesar d’alguna de les penúries que explica de la seva passada per Londres, es podia permetre anar de vacances a llocs com ara Paris, Praga, etc… indrets que no pas gaires anys que estan una mica més a l’abast de molts ciutadans del s.XXI de Catalunya. Vaja, que aleshores no existia el low cost.

 

De ben jovenet, Lee Kuan Yew se sentia cridat a ser el salvador de Singapur, i es prepara per aquesta tasca, es defineix com a socialista i també com a nacionalista, però per tractar-se d’una autobiografia, no he trobat encara la justificació filosòfica d’aquests pensaments. Defuig durant la postguerra més immediata, les companyies comunistes, però no dubte en recórrer a aquests, quan d’ells en depèn el partit creat adhoc, per assolir el poder a Singapur. De fet, es nodreix del poder de mobilització dels comunistes en la lluita obrera, per fer visible el seu projecte polític, igual que en defuig, quan considera que el poden perjudicar.

 

Singapur, com a part de Malàisia, és una ciutat multiracial i multilingüística: hi conviuen xinesos, malaisis i hindús de diferents llengües i diferents sensibilitats, on sota la dominació britànica s’hi barrejaven a més matisos, com la llengua en la que rebien la educació. En aquest sentit que LKY, a pesar del seu origen xinés i d’alguns pressions familiars, rebé educació en angles, i tot i reconèixer les bonances de la educació que va rebre, es capaç de renunciar a atorgar als seus propis fills el que ell mateix va rebre, i per por a ser criticat per la majoria xinesa, va triar una educació xinesa per als seus fills.

 

Quan Lee Kuan Yew, retorna dels seus estudis a Londres comença a treballar com a advocat laboralista en un prestigiós bufet de Singapur, feina que el permet contactar amb els líders sindicals, i que aprofita per crear un partit polític, el Partit d’Acció Popular, a través del qual comença la seva singladura política.