Entradas

Publicado el

No som herois, només ciutadans.

Segur que alguns espereu un post en el que faci referència als fets d’ahir al Parlament. No sé si defraudaré ningú, però no serà així, bé almenys directament. Ho deixo per més endavant, probablement aquesta mateixa setmana, però aquí us deixo unes reflexions que, sobretot ahir 15-J, van aflorar amb més intensitat.

És evident que de tot hi ha a la “vinya del Senyor”, però pretendre que els que en dediquem a la política formen part d’una classe social específica és simptomàtic de que no s’acaba d’entendre el significat de la democràcia.

Es clar que entre els que ens dediquem a la política hi ha de tot, es clar que hi ha gent deshonesta, es clar que n’hi ha que s’aprofiten de la política en benefici propi. Algú em pot citar una, només una, professió o treball, en la que entre el seu col·lectiu no hi hagi cap ni un aprofitat?

Coneixem jutges deshonestos, coneixem policies deshonestos, coneixem comerciants deshonestos, coneixem mossos de mercat deshonestos. Són els col·lectius deshonestos? No, ho són els individus, igual que en el col·lectiu dels que ens dediquem a la política, només que en aquest cas l’escàndol és més important per que es traeix la confiança dels ciutadans expressada mitjançant el vot.

Encara més, els que ens dediquem a la política i ho fem com a càrrecs electes tenim les nostres professions a les que molts aspirem tornar exercir, i d’altres potser no ho podran fer, precisament pel temps dedicat a la vida política: vostè permetria que l’intervingués un cirurgià que fa vuit anys que no exerceix?

Els que durant un etapa de la nostra vida ens dediquem a la vida política, ni som, ni pretenem ser herois, som ciutadans com qualsevol altre que pot estar llegint aquest article, que, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, en un  moment donat hem cregut que podíem retornar a la societat, els coneixements que aquesta ens va donar.

La política però, té en la democràcia un avantatge, i és que som els propis ciutadans els que amb nostre vot decidim qui, o qui no, ens representarà, i segur que essent el sistema d’elecció molt millorable, és molt millor que qualsevol altre en el que hi ha qui, sense cap mena de consulta o vot, s’atribueix per la força la representativitat d’una ciutadania captiva.

Publicado el

El darrer botó.

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova.

A Vilanova i la Geltrú, el Partit Popular, hem passat els darrers temps explicant de totes les maneres possibles, el que hem considerat una passivitat absoluta del govern tripartit respecte de la promoció econòmica de la ciutat i com creiem de necessari canviar, sobretot les sensibilitats, respecte de les possibilitats econòmiques de la nostra ciutat. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels temes més recurrents de la recent campanya electoral, degut especialment a la situació de crisi en la que vivim i que demà ens durà a la constitució d’un nou Ajuntament.

Si bé és diu que “de mostra un botó”, malauradament de botons n’hi ha hagut masses, avui però, us porto el que desitjo que sigui el darrer, i és que no acabo d’entendre per què quan es fan les poques activitats de promoció que s’han fet, s’han de fer a costa d’altres activitats.

El darrer cap de setmana va tenir lloc una edició més de la Fira del vehicle d’ocasió a la nostra Rambla Principal. Sense cap mena de dubte aquest és un esdeveniment positiu; positiu pels expositors i positius pels ciutadans que desitgen adquirir un vehicle, o simplement tafanejar-los. Ara bé, essent així de positiu, és necessari buscar el perjudici de tercers? Si al llarg dels anys han pogut conviure a la Rambla Principal, la Fira de Vehicles d’Ocasió i les terrasses dels bars, per què ara no poden continuar-ho fent? Per què unes activitats econòmiques han de reduir els seus espais, per que d’altres en guanyin, podent com poden, conviure?

Estem convençuts que és compatible, i és possible que convisqui la fira de vehicles amb les terrasses dels bars de la Rambla, ho han fet al llarg dels anys, però si això no pogués ser així no crec que la solució passi per perjudicar un sector per beneficiar-ne un altre, i en tot cas, caldria cercar alternatives, doncs no tota la ciutat s’acaba a la Rambla Principal.

Però en definitiva, aquest no és més que el darrer botó, per què el més probable és que a partir de demà, amb la constitució del nou consistori serà necessari que canviïn les sensibilitats, serà necessari que canviï la forma de fer les coses, sobretot pel que fa a la promoció de la ciutat, i a la promoció econòmica.

Si no hi ha sorpreses al darrer moment, i tot apunta a que no les hi haurà, demà hi haurà un nou Govern municipal què, en minoria, haurà de fer front a molt delicades situacions, però sobretot tindrà el repte d’impulsar noves oportunitats a la nostra ciutat, d’impulsar el creixement econòmic d’empreses i treballadors, i per a tot això, és imprescindible tenir la sensibilitat que el tripartit durant el darrers dotze anys no ha tingut.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']

Publicado el

Uns pressupostos per pagar les despeses del tripartit.

Passades les eleccions municipals, el nou Govern de la Generalitat de CiU ha presentat els seus primers pressupostos, uns pressupostos que en línies generals tenen per objecte sortir al pas, més que no pas sortir de la crisi.

Pel que fa a les inversions a la nostra comarca, continuen els greuges, tot i que les inversions s’han incrementat i arriben als 61€/habitant davant els 37 del 2010, continuem encara lluny de la mitjana catalana, que ara és de 246€/habitant, mentre el 2010 era de 429.

Aquest però, no és el problema definitiu, si no que gairebé un 70% de les inversions consignades ja han estat gastades: l’IES de la Sínia de les Vaques, l’equipament del CAP de Baix a Mar, i el concurs d’idees del nou hospital són algunes de les consignacions pressupostaries que pagarà aquest nou Govern, ja que l’anterior els va deixar pendent de pagar.

Al marge d’això, la necessària i reivindicada ampliació de l’IES Montgrós és la única inversió a la nostra comarca, a no ser que algú hi vulgui comptar també els barracons pel CEIP Pasifae, o per l’IES Alexandre Galí.

Atenció específica mereix l’absència de cap mena d’inversió per al nou Hospital, més enllà de pagar els deutes, i que requerirà una atenció específica sobretot per què, a costa del nou hospital que no es fa, no es facin retallades en els serveis hospitalaris al Garraf, que ja s’estan fent.

Hem d’entendre la situació econòmica per la que travessem, però el que no podem fer mai és perdre l’esperit crític i reivindicatiu, no per que la nostra comarca tingui més o menys inversions, si no per què senzillament tingui les que necessita, cosa que ara per ara no passa.

[twitter-follow screen_name='SantiRodriguez']

Publicado el

El secret de Picasso

Profecia 2013, va ser la segona obra de Francesc Miralles, però la primera que va caure a les meves mans en una diada de Sant Jordi. Aquest any m’ha tocat la segona: El secret de Picasso, que té un denominador comú en les obres de l’autor, el pseudo investigador Leo Vidal, que n’és el protagonista.

La prolífica informació sobre Horta de Sant Joan que va aparèixer quan el juliol de 2009 hi va tenir lloc un incendi d’importants dimensions, que va costar la vida a cinc bombers i que va se objecte fins i tot, d’una comissió al Parlament de Catalunya, va popularitzar un fet gairebé desconegut, al menys per a mi, com van ser les estades de Picasso en aquestes terres ebrenques.

L’obra segueix un estil molt semblant al de Profecia 2013, intriga, i un cert misteri, personatges que apareixen i desapareixen també misteriosament, encara que al final gairebé tot està connectat.

L’aventura s’enceta a Sitges, es desplaça a Deltebre, on per cert hi té lloc una misteriosa mort que queda sense resoldre, segueix per Horta de Sant Joan, i contínua per la Illa de Buda. Sense cap mena de dubte, l’autor crea una part molt important de la història de misteri, però si que és certa la informació que apareix sobre Picasso, les seves estades a Horta, les seves acampades a les muntanyes i les seves amistats.

L’objecte de la recerca, un misteriós quadre del pintor cubista que mai va ser conegut, i que l’obra tampoc descobreix, encara que apunta vàries hipòtesis.

És un llibre de lectura fàcil i fresca, que engresca a continuar per descobrir els misteris que amaguen els personatges que va apareixen i que es van desvetllant, encara que no tots.

Vaja que en definitiva és un llibre distret, i fins i tot en algunes facetes, interessant.

Publicado el

Els indignats no hi són a les places.

Després de 15 dies que els “indignats” estan ocupant, o potser hauria de dir okupant, places i places d’arreu de Catalunya hauríem de començar a pensar que potser els indignats de veritat no són els que estan a les places, i els que allà estan són una altra cosa absolutament diferent, que, això si que ho tenen s’apunten a qualsevol manifestació en contra de … del que sigui.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que volen treballar i no troben feina, i que no estan a les places.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca, i que no estan a les places.

Potser els indignats són els joves estudiants o llicenciats que no troben la feina que voldrien per a realitzar-se com a persones.

Potser els indignats ja son tots aquells que des dels seus establiments comercials han de continuar aguantant els “indignats acampats”.

Potser els indignats de veritat, són fins i tot, els nens i nenes que cada cap de setmana juguen a les places i ara no ho poden fer per que hi ha altres “indignats”.

Tot i que no entenc les reivindicacions d’aquesta “democràcia real” que sembla que demanen, i no les entenc per que no sé si les assemblees encara les han acordat o no, segur que hi ha motius per estar indignat, però tinc la rabiosa sensació que els indignats de veritat no estan a les places.

Democràcia real és aquell exercici que vam poder exercir el dia 22, i podrem continuar exercint a les properes eleccions.

Democràcia real és poder votar una força política i si ho fan malament a les properes eleccions votar-ne una altre.

Democràcia real és que si un guanya les eleccions per què el poble l’ha votat majoritàriament pugui governar.

Democràcia real és aquella a la que només participa el 55% de la població a Catalunya, el 66% a Espanya (potser algun dia ens haurem de preguntar el perquè d’aquesta diferència tant abismal), davant les probablement molt multitudinàries assemblees d’”indignats”.

Això no vol dir que sigui imprescindible “netejar” les places d’”indignats”, potser ens hauríem de plantejar participar massivament a les assemblees per acabar amb tot això, després de tot sempre és una opció, a no ser clar, que per poder-hi votar calgui acreditar un mínim currículum d’acampada i/o de dilatada experiència de protesta social.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.

Publicado el

Invitación a un asesinato.

No se trata de que ahora este leyendo al ritmo de un libro al día, sino que ahora tengo un poco más de tiempo para escribir las notas de los libros que he leído en los últimos meses, y este seguramente es el que hace más tiempo que leí, y por ello (igual por algo más) había olvidado muy rápidamente.

En el post anterior, os hablaba de un libro que hacia reflexionar, pues este es el ejemplo de lo absolutamente contrario: ¡para que pensar! Esta, pretende ser una novela de suspense más o menos clásica: conjunto de personas invitadas a una fiesta, en la que tiene lugar un asesinato, y uno de los asistentes se encarga de investigar.

Bien, pues sí el esquema fuera el de una novela clásica, seguramente escribiría: “una más” y ya está, pues no, no es una más, es peor todavía. Después de intentar seguir con atención no solo la descripción de las circunstancias personales de cada uno de los invitados, sino también los razonamientos que sigue la invitada que desea averiguar qué ocurrió, resulta que al final que el asesino confiesa sin más. A uno se le queda una cara de tonto impresionante.

Pues eso, tuve la sensación de haber estado perdiendo el tiempo leyendo este libro y eso que las continuas referencias a Agatha Christie hacían presagiar una novela interesante, como las de Agatha Christie, que siempre tienen un razonamiento y nos meten en la escena. No hace falta que diga que quien espere algo semejante a la intriga de Agatha Christie esta apañado.

Publicado el

Madibulas Rotas.

Por muchos motivos, este no es un libro normal, ni probablemente sea un libro que hubiera podido caer en mis manos (o pantalla) por azar.

Este es un libro que probablemente no olvidaré jamás, y es que se trata del primer libro que he tenido el honor de presentar en público. No quiero decir que presentaré muchos libros más en esta vida, quizás sí, quizás no, pero en cualquier caso, sea porque ha sido el primero y único, o porque ha sido el primero de una larga lista, siempre lo recordaré. Por lo tanto, le agradezco a Juan Re-Crivello, su autor, que hubiera depositado su confianza en mí, para que fuere yo uno de los presentadores de éste libro.

Si me hacía ilusión presentar un libro, más me la hizo presentar un libro sin hojas, vaya un e-libro. Yo que siempre intento apostar y hacer apostar por las tecnologías de la información y de la comunicación, como gran oportunidad que tenemos a nuestro alcance para muchas cosas, tuve la oportunidad de hacer apología de eso, de un libro que no huele a papel, y que se lea en las pantallas de un ordenador o de un lector de e-libros.

Pero vamos a hablar del libro. Este es una recopilación de artículos que Juan Re-Crivello ha escrito en varios de los medios digitales que utiliza para desahogarse, y también para describir situaciones y reflexiones que simplemente le sugieren sus vivencias y que le apetece escribir para que los que le leamos, nos regocijemos con sus, digamos, aventuras.

Lo dije en la presentación y lo repito aquí, este libro probablemente no sea ni un líder de ventas, ni un best-seller, no sé si a Juan le hizo gracia, pero lo creo así porque hoy los libros líderes de ventas son aquellos que se leen fácil, rápido, y no hacen apenas pensar. Este no es un libro fácil de leer, no se puede leer rápido, hay que “degustarlo”, leerlo lentamente, situarse perfectamente en los escenarios y en los protagonistas magníficamente descritos, recrearse en el lenguaje que utiliza el autor, interpretar la historia que nos cuenta el autor, y sobretodo interpretar lo que nos quiere explicar. El hecho de que sean artículos cortos, como lo deben ser en este medio todavía desconocido para muchos, permite precisamente saborearlos sin prisas.

“Madíbulas Rotas” es como un paseo por las características y peculiaridades de las personas “femeninas y masculinos” por diferentes etapas de la vida e incluso de la muerte. En los artículos salen a relucir enmascaradas denuncias de comportamientos sociales, decadentes afirma Juan en unas pocas ocasiones, o simplemente cambios sociales que a menudo nos pasan desapercibidos de tan asumidos que los tenemos.

Se reivindica de forma subliminal valores, pero más que por la recuperación de valores perdidos imagino que el autor reivindica una evolución de valores acorde con la evolución de la sociedad.

Detrás de todos los escenarios, detrás de todas la aventuras e historias, un denominador común no explícito: Barcelona. Barcelona es la fuente de inspiración de Juan Re-Crivello que sigue recreándose, y recreándonos a sus cada vez más numerosos seguidores de sus artículos digitales.

Aqui os dejo un enlace al blog del autor: La torpeza de la iguana.

Y también algunos enlaces donde poder comprarlo:

http://www.leqtor.com/es/libros/ficha/9788415263265

Publicado el

Un panorama gens clar!

Bé ja han passat les eleccions municipals, les meves cinquenes eleccions municipals com a cap de llista i per fi s’ha trencat un malefici, aquell segons el qual el PP de Vilanova i la Geltrú no podíem superar la barrera psicològica dels dos regidors. Doncs ja en som tres i a treballar per que a les properes tornem a créixer i així encarrilar definitivament el projecte popular a Vilanova i la Geltrú.

Felicitats doncs a la Carmen i al Francis per haver estar escollits regidors, i gràcies a totes aquelles persones que amb el seu treball, o simplement amb el seu vot han possible aquest resultat, que ha estat el millor mai obtingut en unes eleccions municipals a la nostra ciutat.

Com queda l’Ajuntament? Doncs francament queda un panorama més aviat poc clar, sense una majoria que permeti garantir una certa estabilitat. CiU amb nou regidors, a quatre de la majoria absoluta necessita o bé dels socialistes, o bé d’altres dos grups municipals com a mínim per garantir majories, ni que siguin minoritàries. Un hipotètic govern municipal de CiU en minoria, no serà tasca gens fàcil amb una oposició forta.

No tinc dubtes en pensar que durant aquesta legislatura caldrà molt diàleg, moltes negociacions i molts gestos per tirar endavant la ciutat, i abordar els problemes que en aquest moment tenen molts i molts, masses vilanovins; però també a nivell de gestió municipal seran necessaris esforços i sacrificis per no comprometre encara més les finances municipals.

Veurem què passa d’aquí al dia 11 de juny en què es constituirà el Consistori, però en qualsevol cas, allà estarem el Partit Popular intentant fer allò que en cada moment considerem que és millor per la ciutat, i sobretot pels ciutadans, així ho hem fet al llarg dels anys, i així ho continuarem fent.

Publicado el

Diari de campanya (i VI)

Dia no sé què de campanya, queden 2 dies per les eleccions.

Si, ja sé que m’he saltat molts dies sense diari de campanya, però suposo que enteneu que masses ganes d’escriure no tenia, desprès de perdre sobtadament el Jaume Ramón, però la campanya contínua, bé ja s’acaba i no volia deixar d’escriure les darreres sensacions i opinions.

Començo pels “indignats”, pensant que em sembla raonable el moviment, és més m’estranya que no s’hagués produït abans: la nostra societat no es pot permetre gairebé 5 milions de persones a l’atur, amb totes les conseqüències socials que això comporta. Ara bé, permeteu que receli de les protestes a dos dies d’unes eleccions, precisament quan els ciutadans tenen l’oportunitat de dir prou, és en els processos electorals. Si “democràcia real” és el que reivindiquen, diumenge tenen una magnífica oportunitat per exercir-la, ara si el que reivindiquen és un canvi radical del sistema polític i l’abandonament de la democràcia representativa per la democràcia assembleària, estan condemnats al més absolut dels fracassos.

Tornem a Vilanova i la Geltrú, dimecres vàrem presentar les mesures que tenim previst adoptar durant els primers cent dies de govern municipal, per què aquesta és la nostra voluntat, estar al govern municipal. Mesures adreçades a generar noves oportunitats de treball des de mesures fiscals d’àmbit local, fins a mesures pel turisme, pel comerç i per la indústria; mesures d’austeritat i d’eficiència de l’administració local i la elaboració de nous projectes d’equipaments i mobilitat per a la ciutat.

L’exemple de la situació dels antics jutjats de la Plaça de la Vila, ens han permès il·lustrar el que han estat 12 anys de tripartit a la ciutat: un edifici molt maco per fora, però completament buit per dintre, això és la nostra ciutat: una ciutat arregladeta, però sense una economia que permeti generar llocs de treball, i per tant qualitat de vida pels seus ciutadans. I com d’exemples no en falten, la darrera del tripartit: anunciar a bombo i plateret que les obres dels horts urbans i ecològics (de veritat!?) estan a punt d’acabar, encara que no han ni començat! A la foto, ho podeu comprovar!

Deixeu-me acabar aquest diari, com acaben les entrevistes i els debats electorals: demanant el vot.

Doncs això, el Partit Popular de Vilanova i la Geltrú estem convençuts que amb la resignació dels partits que han estat al Govern municipal, no és possible generar oportunitats; les oportunitats només es generen a partir de la il·lusió i un projecte de futur, i nosaltres el tenim i l’hem donat a conèixer. Estem convençuts que podem col·laborar a intentar sortir d’aquesta situació, i desitgem poder-ho fer des del Govern Municipal.

Davant el partit socialista (que encara que amaguin el logo, també es presenten a les eleccions –son aquells cartells de l’11 que no entén ningú-) de l’atur i la Convergència i Unió independentista (a la nostra ciutat es presenten amb Reagrupament, escissió d’ERC, encara que a Sitges es presenten amb ERC!) estem el Partit Popular del “treball i treball” preocupats pels problemes de la gent.

Per això espero que el diumenge ens feu confiança amb el vostre vot.

Moltes gràcies a tots els que heu tingut la paciència de seguir aquest Diari de Campanya, i que em consta que no heu estat pocs!

Publicado el

Què n’ès d’injusta la vida.

Avui més que mai, lamento haver d’escriure aquestes ratlles. Deixo de banda altres circumstàncies que envolten aquesta campanya electoral i sobre les quals vull posicionar-me, avui però és un dia trist.

Sabem des de que naixem que el que ens espera és la mort, així és la paradoxa de la vida: la mort no és més que una conseqüència de la vida. Que injust que és, com si la vida en sí mateixa no estigués plena d’injustícies.

Ahir ens va deixar sobtadament el Jaume Ramón Mateu, era el número 4 de la nostra candidatura, i estàvem convençuts que en aquesta ocasió el Jaume podia arribar a ser regidor de la seva ciutat.

El número però, és una circumstància del moment. El Jaume era un idealista, estava convençut que des de l’acció política es podia fer la vida menys injusta, estava convençut que des de l’acció política es podien millorar les condicions dels seus vilatans. Així ho va creure l’any 2003 quan des de l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova va impulsar una candidatura independent, que tot i no treure regidors, va assolir un important nombre de vots.

El 2007 va considerar que la millor forma de defensar allò en que creia era formar part ell, i diferents membres de l’Associació de la candidatura del Partit Popular. Tenia un objectiu per la zona de Cap de Creu, però sobretot tenia una visió del que s’havia i es podia fer a Vilanova i la Geltrú. Tot i que el resultat d’aquelles eleccions no va ser l’esperat quantitativament, si que ho va ser qualitativament: durant la legislatura municipal que ha acabat, s’ha aixecat la llosa que pesava sobre Cap de Creu, i s’ha rehabilitat el Nucli Antic i això el feia, ens feia sentir orgullosos de defensar coses que creiem justes.

Amb la crisi, va ser ell qui amb la seva insistència característica ens va fer veure que a Vilanova i la Geltrú, teníem una oportunitat en el sector turístic. Obstinat, va aconseguir que organitzéssim una jornada sobre el turisme, que va tenir lloc l’octubre passat, amb una molt bona participació. Ara estava molt satisfet i orgullós de que el tema central d’aquesta campanya electoral, siguin les oportunitats turístiques de la nostra ciutat.

Però la vida és plena d’injustícies fins a la mateixa mort, i ara ens deixat, però segur que la seva obstinació en millorar la ciutat i fer la vida una mica més justa seguirà molt present en tots els que l’hem conegut en aquesta vessant política que no és més que un reflex de la personal.

Jaume Ramón, descansa en pau.